Neu

Feia dies que no veiem caure neu com ahir. Molts dies.

Segurament des d’aquell pont de la Puríssima de fa gairebé 20 anys i que ha quedat gravat en la memòria col·lectiva com el paradigma de la neu adversa en temps de bonança.

Malgrat tot, una vegada més, malgrat ser el que toca, malgrat ser el que s’espera que passi- diguin el que diguin les no sempre encertades previsions del temps- a molts la neu els va agafar amb els pixats al ventre.

Sobretot a molts ciutadans, que convençuts de viure en una gran urbs europea obliden que en un petit país de muntanya les ordenances diuen que tothom és responsable de treure la neu de la seva vorera, i de dur el seu vehicle equipat durant l’hivern.

Malgrat la gran i bona feina dels agents de circulació, policia i bombers que ahir – i avui encara- van fer panellons, hores, mans i mànigues per donar un caire de normalitat a la jornada blanca, el cert és que els principals problemes no els va donar la neu sinó els autobusos que no duien cadenes, els cotxes de repartiment que es quedaven entravessats al mig del carrer i els incauts visitants que s’ho miraven tot amb cara d’astorats dubtant entre embadalir-se o renegar del pessebre que els envoltava.

Avui molta gent critica els cossos especials i la gestió de la crisi.

Una crisi climàtica que potser sí que es pot organitzar millor, no estaria de més que tothom tingués clar què ha de fer i com ho ha de fer quan passen aquestes coses, però que en cap cas no ens eximeix d’assumir com a ciutadans que si rellisquem potser és perquè no anem prou ben calçats.