Deixem enrere una setmana plena d’emocions. I de presses.
Les que es viuen – sense anar més lluny- a les files del partit liberal, on especialment aquests dies estan a la recerca del candidat perdut quan tan sols queden dues setmanes per haver de presentar les llistes electorals i validar-les per la campanya.
Mentre Pintat es menja la magdalena de l’OCDE, la comissió de candidatures busca entre els diferents postulants el millor perfil per fer front a una campanya força complicada. Marcada per la crisi econòmica i les relacions amb Europa, però també, pel desgast dels darrers anys.
La part positiva per a molts liberals és que difícilment trobaran un candidat que aixequi més polseguera entre les pròpies files que el lauredià pròfug, però en qualsevol cas, no sembla gens clar que n’hi hagi tampoc cap prou fort com per aglutinar voluntats. Si més no, ara per ara.
El ball de noms ens parla dels germans Jordana, d’Enric Casadevall i d’Antoni Riberaygua. Altres són els eterns noms que apareixen en cada travessa, com Càndit Naudi, insistents voluntaris com Marc Forné o nouvinguts amb projecció com Conxita Marsol.
Mentrestant, la resta de formacions s’ho miren amb recel, per veure com hauran d’encarar les noves estratègies en funció de qui ocupi la primera cadira d’aquells que aspiren a revalidar el títol.
Un recel que va des del silenci irònic del PS, a la indiferència dels verds, o al desconcert d’APC, que tem com la desbandada d’un dels seus grans enemics pot fer desfer les files d’una tendra plataforma.
Les que es viuen – sense anar més lluny- a les files del partit liberal, on especialment aquests dies estan a la recerca del candidat perdut quan tan sols queden dues setmanes per haver de presentar les llistes electorals i validar-les per la campanya.
Mentre Pintat es menja la magdalena de l’OCDE, la comissió de candidatures busca entre els diferents postulants el millor perfil per fer front a una campanya força complicada. Marcada per la crisi econòmica i les relacions amb Europa, però també, pel desgast dels darrers anys.
La part positiva per a molts liberals és que difícilment trobaran un candidat que aixequi més polseguera entre les pròpies files que el lauredià pròfug, però en qualsevol cas, no sembla gens clar que n’hi hagi tampoc cap prou fort com per aglutinar voluntats. Si més no, ara per ara.
El ball de noms ens parla dels germans Jordana, d’Enric Casadevall i d’Antoni Riberaygua. Altres són els eterns noms que apareixen en cada travessa, com Càndit Naudi, insistents voluntaris com Marc Forné o nouvinguts amb projecció com Conxita Marsol.
Mentrestant, la resta de formacions s’ho miren amb recel, per veure com hauran d’encarar les noves estratègies en funció de qui ocupi la primera cadira d’aquells que aspiren a revalidar el títol.
Un recel que va des del silenci irònic del PS, a la indiferència dels verds, o al desconcert d’APC, que tem com la desbandada d’un dels seus grans enemics pot fer desfer les files d’una tendra plataforma.
Que per a molts, mort el gos, morta la ràbia.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada