Desert

Finalment el concurs de maquetes per a la creació del Museu Nacional ha quedat desert.

Era la millor solució per tal d’aturar la sagnia de despesa sumptuària en època de vaques magres: un gran dispendi sense cap projecte sustentador al darrera.

Cal un Museu Nacional, però abans de pensar qui volem que signi l’edifici, cal pensar –i definir molt bé- per a què el volem, què hi posarem a dins i quina ha de ser la seva missió.

Una reflexió tant òbvia com inexistent fins a la data, quan semblava que només importava tenir un gran edifici que atragués turistes.

Política cultural de wonderbra, en definitiva, i una gran mentida, al final. Aparences. El que importa és el que sembli, per sobre de qualsevol altra consideració.

Amb el canvi de govern sembla que el despropòsit s’ha aturat. Deia la Ministra Vela que primer cal estudiar bé el projecte del Museu. Veure quina ha de ser la seva funció, on es pot ubicar i què hi ha d’encabir. Tot molt raonat i raonable. Per una vegada, el fons passa per sobre de les formes.

Però les formes també són importants.

No pots deixar desert un concurs al•legant que quatre dels millors arquitectes del món- o si més no els de més renom- no tenen el nivell necessari per guanyar.

No només és mentida, sinó que ens fa semblar a ulls del món que som uns ineptes. Tant bonic com seria dir que ens agraden molt totes les propostes i que quan tinguem clar què volem en tornarem a parlar?
Tant honrat que seria dir que ens encantaria tenir un dels seus edificis a casa nostra però que avui per avui no el podem pagar perquè tenim altres prioritats?

Perquè ells seran de fora, però no són rucs i nosaltres tampoc.

I és que Ningú és perfecte.