Joan Martí Alanis

La notícia de la mort de Monsenyor Joan Martí Alanis ens sobtava ahir al matí i ens omple avui les pàgines de tots els diaris.

Difícilment es pot afegir res més a tot allò que polítics, escriptors i institucions han dit ja del copríncep que de la mà de François Miterrand va fer possible –contra pronòstic- el naixement d’una constitució per Andorra.

Home d’estat, avançat al seu temps, dialogant però de ferma determinació són alguns dels adjectius que li arriben -ja massa tard- a un copríncep que no sé si mai es va sentir prou estimat pel seu poble.

Però no és d’això que volia parlar.

He estat pensant com és de trist per nosaltres veure com es moren aquells que en algun moment de la seva trajectòria vital han estat també coprínceps d’Andorra, i m’adono de com som de petits i poqueta cosa que ni tan sols tenim l’oportunitat de plorar-los a casa.

El multitudinari funeral de Miterrand va ser- evidentment- a Paris, el funeral de Monsenyor Martí Alanis serà a la Seu.

Alguns ompliran els balcons de tricolors amb crespons negres i les banderes oficials onejaran a mig pal durant tres dies. I ja està.

Això de compartir sobirans no dóna per més. Tenim caps d’estat que tenen – generalment- el cap en altres coses. Sobirans que accedeixen a la nacionalitat pel sufragi d’un altre poble, o per la designació d’un mandatari llunyà.

I encara sort. El que ens fa una mica orfes, també ens ha fet una mica més lliures.

I és que Ningú és perfecte.