Pecadorrrrr

Se m’acumula la feina.

Ja ahir volia parlar del concurs de maquetes pel futur Museu Nacional -o hauríem de dir l’utòpic Museu Nacional?- quan la pregunta- estirabot- de l’exministra Gil em va destarotar la resta del matí.

Avui, volia reprendre el tema del Museu, però dins el meu cap encara ressona la veu d’Eusebi Nomen fent de Gòllum al Consell General.

I així no hi ha manera de concentrar-se.

El pobre senyor síndic, que el passat 14 de febrer donava per tancada la seva carrera de mestre, es troba, sense solta ni volta amb la – desagradable- obligació de cridar a l’ordre, una i una altra vegada a algun parlamentari. Vaja, de fet a un únic parlamentari. Talment com si hagués tornat a l’escola, i no precisament al batxillerat.

Si alguna cosa bona tenia el nostre feixuc, encarcarat i petit Consell General, era –és- el respecte de la institució més enllà de qualsevol ideologia i tarannà polític i personal.

No som ni hem volgut ser mai cap altre parlament. Ni per les coses bones, ni per les dolentes.

No m’importa que s’insultin entre ells sempre i quan ho facin des del respecte o la intel•ligència, però m’ofèn profundament que ningú, i encara menys un conseller electe, que a més representa tots els que el van votar i de retruc la resta del país, es permeti el luxe de perdre els papers enmig d’una sessió de Consell General.

Si seguim així d’aquí a no res que no ens estranyi que s’adreci al cap de govern amb allò de: Pecadorrrrr de la pradera.