Diga-m'ho tu

Imagina que tens un cotxe, però que per un o altre motiu te l’has de vendre.

En el fons, no és cap disgust perquè malgrat ja t’hi havies acostumat, la veritat és que la carraca no tira, però tot i així mires de trobar algú a qui encolomar-lo i treure'n el màxim profit de la transacció.

Li cantes totes les virtuts. Com a bon venedor. Quan el possible comprador et diu que sembla que la xapa està vella i que el motor fa un sorollet estrany li respons que són imaginacions seves, i que en el fons, el que passa és que el que vol es treure’l a més bon preu. Vaja, que a més de desconfiat, mala persona.

Finalment, el compra. I uns dies després ve a fer-te l’assegurança.

No ho havia dit? Doncs sí, resulta que ets venedor d’assegurances.

Quan arriba el comprador amb la seva nova adquisició, no pots evitar somriure i reclamar una pòlissa desproporcionada tenint en compte que saps perfectament per on patina un vehicle, que ni és nou ni és de trinca.

Vaja, com el metge que t’ha clavat una pallissa i sap perfectament on et fa mal abans de fer-te la cura.

Aleshores, passa el mateix que quan l’ex-ministra de salut reconvertida a parlamentària li pregunta als nous consellers què passa amb les donacions de sang dels homosexuals.

Que li haurien de respondre allò de : Diga-m’ho tu. Que el cotxe era teu.

I és que Ningú és perfecte.