Gràcies per la propina

L’equitat salarial continua sent una assignatura pendent.

Si hem de fer cas de l’anuari socioeconòmic de la BPA, durant l’any 2008 les dones van cobrar de mitjana un 28% menys que els homes.

Unes desigualtats que es fan fortes en l’àmbit financer. Per a fer-nos una idea: Si sumem tots els sous de les dones que treballen a la banca en aquest país i en fem la mitja, ens trobarem que el sou femení mig és de 2.621 euros. Si fem el mateix amb els salaris masculins, la mitja s’eleva fins els 5.289 euros.

Què vol dir? Doncs que bona part de les dones que treballen a la banca fan les feines de neteja i que els grans directius són homes.

Una vegada més es posa sobre la taula el sostre de vidre que impedeix a moltes dones ocupar càrrecs de responsabilitat amb sous que li facin joc. I ja no val l’excusa de la preparació acadèmica, perquè ja no és cert.

Continuem sent nosaltres les que parim, les que massa sovint faltem a la feina quan els nens tenen febre. Per a molts empresaris una dona en edat reproductiva és un problema potencial. O es comporten com si ho fóssim. Que pel cas és el mateix.

Un peix que es mossega la cua, ja que si algú s’ha de sacrificar pel bé de l’economia familiar ha de ser el sou més baix, i aquest sovint és el femení.

Suma-li més hores de tasques domèstiques, suma-li la pressió social d’uns estereotips de bellesa frustrants i irreals, l’angúnia de fer-se gran en una societat de semprevives i la crisi econòmica, i després que algú s’estranyi que no estem de prou bon humor després de sopar.

I és que Ningú és perfecte.