Dia de Dol

El món continua endavant, com sempre ha fet. I nosaltres tornem a posar en marxa la ràdio, com cada dia, també, en un dia marcat pel dol que ens parla d’Antonio, de Carlos, d’Olimpio, de Carlos Alberto i de Toni.

Persones que –com la majoria de nosaltres- s’aixecaven cada dia al matí per anar a treballar, sense escarafalls, per pujar la família, molts d’ells lluny de casa seva.

I tanco els ulls, i no puc evitar sentir el sotrac que viuen aquestes cinc famílies trencades d’una urpada ferotge. Pares, marits, fills que deixen enrere mares, dones i fills a qui no veuran créixer.

Quan arriba la mort- l’únic que sabem del cert- sempre ens fem petits. Quan arriba a més, a contratemps, com en aquest cas, ens fa sentir terriblement vulnerables. No hi ha temps per preparar-nos per allò que no sabem com afrontar, no hi ha paraules de consol, no hi ha explicació que justifiqui el dolor de la pèrdua.

Hi ha hagut un munt de persones que han estat fent una gran feina aquests dies. Bombers, sobretot, però també policia, els mateixos treballadors del Túnel, les institucions públiques. Tothom ha estat desenvolupant la difícil tasca que li corresponia en aquest moment de desconcert i urgència i ho ha fet amb professionalitat, però també amb generositat i coratge.

No hem parlat però, dels psicòlegs que en tot moment han estat prop dels ferits i els familiars de les víctimes. Una tasca difícil i necessària. La de saber estar, la d’acompanyar.

Com la que avui, des de la petitesa fem des de la ràdio i des de tots aquells indrets des d’on s’han afegit al dol nacional. Sent presents. Sentint de prop la pena dels familiars i amics de les víctimes. Un dia més.