Que Dios reparta suerte

Durant molt de temps, les nenes que tenien més amigues a la classe eren les que no es ficaven mai en embolics. Són els mateixos nois que després han tingut força èxit dins la colla, com les dones que mai no generen problemes a la feina.

Els que no parlen malament de ningú, les que mai no defensen ningú. Els guanyadors d’aquell joc infantil que consistia en respondre qualsevol cosa que no fos ni si, ni no, ni blanc, ni negre, ni or, ni plata.

La màxima indefinició. L’essència de fer l’andorrà, de no saber mai quan puges o baixes escales, quan vas o quan tornes, una bona estratègia fins aquell dia en què ja no pots seguir mirant d’acontentar tothom. Que t’has de definir, arriscar-te a perdre alguns amics per guanyar-te uns altres, o per dormir tranquil, que també és un bon motiu. Fer el que cal més enllà dels rendiments i factures.

És el que li tocarà fer aviat al govern socialdemòcrata. I a més, li tocarà explicar-ho bé.

Assumit que un canvi tranquil és possible, cal valorar que si continua gaire més tranquil no serà ni canvi, ni serà res.

L’obligació d’arribar a un pacte- caigui qui caigui- per tirar endavant els pressupostos està posant en dubte algunes de les insígnies que els electors ens vam creure - i vam votar- en la passada campanya electoral.

Com ens vam creure que volien un primer de maig festiu, com pensàvem que aplicarien un IRPF que comencés a marcar a tothom pel que guanya i no als assalariats de sempre, per sistema.

Una societat més justa, més social, més d’esquerres, perquè n’hi va haver uns quants que ens crèiem que això era possible.

I si no és possible, pel que sigui, explicar el perquè.

I després, com els toreros, “que Dios reparta suerte”- i ens agafi confessats-.

Que ningú és perfecte.