Aquests dies llegeixo força sovint sobre com fer de la crisi una oportunitat per a reinventar-nos i sobre com hem de fer per virar el món cap a un model que vagi més enllà del consumisme.
Entre altres coses, perquè avui parlarem de dos llibres que tracten precisament aquestes dues qüestions. Ja ho diuen que res no és casual.
El cert és que cada dia en sentim a parlar més i més d’aquest canvi de paradigma a que sembla estem abocats.
L’economista Francesc Cabana, ens deia fa unes setmanes al programa que la cultura de la cobdícia ha estat la responsable del cul de sac econòmic on ens trobem ara, i que només serem capaços de sortir-nos-en si ens sabem convertir en millors persones. Hi pot haver cobdícia al món, sempre n’hi ha hagut, però no pot ser que tots i totes estem pendents de guanyar sempre més que els altres, perquè el model és insostenible i només ens ha portat a hipoteques escombraries i crèdits ninja.
Avui parlarem de la crisi. De la bona crisi. De com per alguns, que no per a tots, pot arribar a ser una bona cosa. Que estem encegats pensant que només som el que vestim, el que conduïm i el lloc on hem anat de vacances.
Vivim una època de canvis. Vivim un moment on sembla que els valors, després de tant de temps en crisi aposten per tornar amb força com a eix de les nostres accions.
En un món líquid, que propugnava Zygmunt Bauman tornen a ser vigents referències vitals com la solidaritat, la generositat, la conscienciació, el treball i la família. Fugint dels vells tòpics. Obrint la porta a les noves dimensions que ens acosten les autopistes de la informació.
Els valors, com els vells roquers, mai no moren.
Entre altres coses, perquè avui parlarem de dos llibres que tracten precisament aquestes dues qüestions. Ja ho diuen que res no és casual.
El cert és que cada dia en sentim a parlar més i més d’aquest canvi de paradigma a que sembla estem abocats.
L’economista Francesc Cabana, ens deia fa unes setmanes al programa que la cultura de la cobdícia ha estat la responsable del cul de sac econòmic on ens trobem ara, i que només serem capaços de sortir-nos-en si ens sabem convertir en millors persones. Hi pot haver cobdícia al món, sempre n’hi ha hagut, però no pot ser que tots i totes estem pendents de guanyar sempre més que els altres, perquè el model és insostenible i només ens ha portat a hipoteques escombraries i crèdits ninja.
Avui parlarem de la crisi. De la bona crisi. De com per alguns, que no per a tots, pot arribar a ser una bona cosa. Que estem encegats pensant que només som el que vestim, el que conduïm i el lloc on hem anat de vacances.
Vivim una època de canvis. Vivim un moment on sembla que els valors, després de tant de temps en crisi aposten per tornar amb força com a eix de les nostres accions.
En un món líquid, que propugnava Zygmunt Bauman tornen a ser vigents referències vitals com la solidaritat, la generositat, la conscienciació, el treball i la família. Fugint dels vells tòpics. Obrint la porta a les noves dimensions que ens acosten les autopistes de la informació.
Els valors, com els vells roquers, mai no moren.
Entrades
1 comentari:
Quan vaig deixar la superfeina molt ben pagada per una feina amb contracte escombraria, molta gent va pensar que m'havia begut l'enteniment. He escoltat critiques que em tractaven de gandula, de no tenir aspiracions com a dona, de deixar-me portar pel masclisme, etc. etc. Però ningú va escoltar quan a l'escola em van dir que les meves filles havien canviat la seva actitut molt a millor. Hem sacrificat bones feines, luxes i vacances per fer més vida de familia, esmorzar, dinar, berenar i sopar junts cada dia. I no, a nosaltres la crisi no ens afecta.
El gran problema és que molta gent ha viscut aquests anys de bonança molt per sobre de les seves possibilitats i ara tornar al seu lloc, costa.
Publica un comentari a l'entrada