Divendres? Dimecres?

Aquesta ha estat una setmana atípica. Va començar dilluns, com és habitual, però per a molts aquest dilluns no ha estat realment dilluns fins dimecres.

I així hem anat funcionant aquests dies, pensant que dijous era dimarts i avui, mira, a mitjans de setmana com qui no vol la cosa ja ens trobem a les portes del cap de setmana.

Per alegria d’uns quants, no ens enganyem.

Vivim en una societat molt pautada. Som animals de rutina fins a tal punt que fins i tot un pont festiu ens trenca els esquemes.

Els horaris, les pautes, les rutines, el que hem de fer, els cinc minuts que treus d’aquí i els cinc que treus d’allà i que al final del dia ens fan anar de corcoll...

El temps, m’adono, s’estira i escurça en una proporció directament inversa a la nostra pressa.

Més pressa, més a poc a poc. Més coses a fer? Menys temps per fer-les.

Hauríem de ser capaços de trobar l’espai de seure i deixar passar el temps. Sense res urgent a fer, sense cap cosa al cap més que gaudir del moment. D’un moment efímer i etern al mateix temps.

Jo de fet, m’hi posaria ara mateix si no fos perquè ja passen 8 minuts de les dotze i ja fem tard per començar el programa.

I és que ningú és perfecte.