Mengeu, mengeu, que el món s'acaba

Llegia a Le Monde que el 40% dels aliments disponibles als EUA es llencen a les escombraries. Que una tercera part del menjar que compren els anglesos acaba als contenidors. I que a més, tots plegats malbaratem una quarta part de l’aigua dolça que consumim.

Quantes vegades no hem hagut de llençar a la brossa pots de iogurt caducats? Restes d’àpats que amenaçaven en fer verdet? ous avorrits de fer amistat amb enciams pansits?

Fruita macada que no tindrà una segona oportunitat, carn oxidada perquè ni ahir ni abans d’ahir no vam tenir ganes de cuinar i així un llarg etcètera que dóna fe de com, malgrat ens gastem un munt d’euros en comprar, sembla que els diners ens els regalin si hem de fer cas de tot el que va del supermercat al cubell sense passar per la taula.

Societat de consum, potser sí. És el món que ens ha tocat viure. Si més no, de moment. Però de consum amb seny. Sense voler caure en un discurs altermundista o carrincló. Mirant de fer de la despesa un acte de consciència. Comprant per les festes, tant com calgui i es pugui, però no llençant impunement.

De petits, quan quedava menjar al plat sempre ens recordaven que hi havia negrets a l’Àfrica que no tenien menjar per tal d’alliçonar la inapetència amb retrets de consciència.

Perquè no es tracta d’acabar-se tot el que hi ha al plat, sinó de servir-nos el que necessitem.