Lo tuyo es puro teatro

Recordo quan la temporada de teatre conjunta era un repte.

Quan assistir a qualsevol representació era una sorpresa. A vegades divertida, a vegades inquietant, a vegades terrorífica... però - gairebé- mai indiferent.

Hi havia una època en la qual els programadors entenien de teatre i volien implicar els espectadors en noves propostes i reptes. Malgrat les modes i el pes que sempre han tingut a la taquilla les cares que la majoria coneix de les series de la televisió.

Cada cop més, els programadors s’han instal•lat en la inèrcia, en la compra per catàleg, en portar el nou espectacle de qui ja va venir l’any passat, i l’altre.

Amb la premissa al cap de no gastar gaire, de justificar la despesa, de fer contents els governants que volen teatres plens, encara que sigui amb les ments buides.

Sembla que això d’anar al teatre per remoure tripes ni es porta, ni cal que es porti.

Per això ja fa uns quants anys que al teatre només hi ha que estranyes parelles, espectacles previsibles, de bona qualitat, però d’escàs marge de sorpresa ni aportació.

I no els culpo. Tirar pel dret acostuma a ser el camí més segur en un camp de mines sembrat per les expectatives de rendibilitat econòmica immediata que alguns li suposen a la cultura i la manca de curiositat d’un públic, a qui sovint només li interessa desconnectar.