28 de gener 2010

Just believe in me


La veritat és que no sé què dir. Fer una anàlisi del que va passar ahir a la casa del Benefici sense enfadar-se, sense doldre’s, sense caure en el pessimisme, sembla una missió impossible.

Diuen que tenim els polítics que ens mereixem, però jo crec que Andorra mereix alguna cosa millor.

Em costa entendre com en una situació de crisi profunda, econòmica i sistèmica, quan molts treballadors pateixen pel seu futur professional, quan molts petits empresaris fan equilibris per mirar de sobreviure fins que passi la tempesta, mentre d’altres comencen a fer paquets per deixar casa seva i buscar-se la vida en algun altre lloc, mentre tot això passa, hi hagi un col•lectiu de persones que no només no fan la seva feina sinó que han confós el que convé al país amb el que a ells els interessa.

Perquè és l’única explicació que hi trobo.

Em costa creure els arguments d’uns i altres. No em crec les explicacions gastades i repetides d’Eusebi Nomen que no es cansa de dir que no va a la boda perquè no li agrada el vestit. No em crec els reformistes, amb el posat de voler salvar la pàtria en el darrer minut, mentre estenen una mà cap a Bartumeu i amb el peu li aixafen el cap, i no em crec el cap dels socialdemòcrates, que després de menystenir els seus interlocutors s’ha adonat que els necessitava.

La vida continua. A final d’any, o a molt estirar a principis del 2011 tindrem comicis de nou. I tota la feina urgent, continuarà sent urgent, i continuarà estant per fer. I els mateixos candidats es tornaran a presentar, amb les mateixes paraules, amb les mateixes promeses i amb les mateixes mentides.

I és que ningú és perfecte.

3 comentaris:

Salvador ha dit...

Encara no portem 17 anys de la Constitució, estem en ple aprenentatge, és normal que no tinguem polítics de talla i les dimensions del país no hi ajuden gaire.
Abans en situacions conflictives venia el decretàs del representant del Copríncep i tots muts i a la gàbia. Ara tot és molt més difícil, és el preu que hem de pagar per ser una democràcia independent, malgrat tot penso que val la pena.

Bua ha dit...

Veig que per tot és igual.
No em consola però, ni molt menys.
Tothom està desenganat, absolutament.
S'ha de tallar l'arbre i sembrar-lo de nou. Són inutils les podes.
Jo, una agulla dins un enorme paller, tenc les meves idees, que a ningú interessen. Com jo, n'hi ha molts.
Canvi radical a la classe política. Ja!

lobo ha dit...

Per a parlar d'avortament considero que ser dona és gairebé necessari i per a parlar de problemes cal tenir-los.No crec que cap .....Cap....cap dels politics que estaven en aquesta taula tingui problemes personals normals, als quals afecti la famosa i temuda per desconeguda crisi .
La famosa frase de demanar a les esquerres els seus vots per a després tambien els diners a la dreta amb la escusa de defensar-los a uns d'uns altres

Arxiu del blog