01 de febrer 2010

Silenci


I de cop, la vida s’estronca.

Sempre maldestra, embolicant els records amb dolça salabror.

Sempre present, malgrat ens entestem en no mirar-la mai de front, com si desviant la mirada, el gos deixés de mirar-nos.

Només hi ha dues coses certes i totes dues defugen les cites arranjades. Quan arribem, i quan marxarem.

I davant la incertesa, oblidem l’únic que sabem del cert, i vivim com si sempre tinguéssim el temps per davant, la vida per davant. Fins que de sobte ens trobem que ja no hi és.

Que davant només hi ha un nou i desconegut viatge. Que enrere queda tot allò que hem estat capaços de fer créixer, i que serà el que romandrà de nosaltres.

Quan morim l’únic que queda de nosaltres és el que hem estat capaços de compartir.

El temps, l’amistat, les vivències, els coneixements, les bones accions.

L’última gran justícia és aquesta. El record que et manté viu més enllà de la mort és el de les persones que t’han estimat. Aquelles a qui has sabut obrir-te, donar-te, rendir-te.

Les persones dolentes, només perviuen en els llibres d’història.

1 comentari:

MR ha dit...

Gràcies: una paraula usada i a vegades maldestra que s'empra quan no se'n troba cap més per expressar l'agraïment.

Arxiu del blog