Déjame que te cante, limeña

Sort que s’acosta el dia de Sant Valentí, patró dels enamorats, perquè o posem una mica d’amor a la situació o tot plegat acabarà com el rosari de l’aurora.

Des que el resultat electoral no va satisfer cap de les expectatives, els boleros han estat la música de fons dels amors i desamors entre les diferents forces polítiques.

Que si vull que em tornis el rosari de la meva mare, que si jo en el fons t’estimo però ja saps que els meus pares mai aprovarien la nostra relació, que o seràs meva o no seràs de ningú, que jo fa dies que canto sota la finestra equivocada...els arguments, rics, variats i en la majoria de casos força melodramàtics- per no dir tragicòmics-.

És el que té la política, que no és apta per a pells molt fines. I sinó que li diguin a Josep Pintat, que ha fet un comunitat i tot per explicar perquè no va allà on el conviden. No ho discuteixo, les formes són importants. Però a vegades cal treure’s els anells si tenim por que caiguin o si tenim intenció de treballar.

Cada dia resulta més pesat tornar un i altre cop sobre el mateix.

Comparteixo les temptacions que confessava aquest matí Vicenç Mateu al Diari d’Andorra, on deia que preferia parlar de l’art de la desaparició de J.D. Salinger.

És clar que- benvolgut Vicenç Houdini- si vols parlar de l’Art de la desaparició, no cal que vagis tant lluny.