8 de setembre

Demà Meritxell. Diada de festa. Entre setmana i amb l’al•licient de la Vuelta Ciclista a Espanya. Dos grans incentius per a què – per una vegada- la gent es quedi al país i gaudeixi de la festa pàtria.

Segurament per a molts, pujar al Santuari de Meritxell serà part d’un ritual anual que han heretat dels pares i padrins. Per d’altres, el Santuari és allò que està allà a dalt, i potser amb prou feines hi han pujat mai.

Al marge del sentiment religiós, que hi és, profundament arrelat en la cultura popular d’aquest país, demà, diada de Meritxell és el dia que ens hauria de servir per replantejar-nos el nostre esperit nacional.

Més enllà de banderes a les façanes i discursos bonics.

Ens hauria de servir per pensar en tot allò que els que van ser-hi abans que nosaltres van fer per aquesta terra- de dins i de fora-, com la Dolors Ribes, que avui fa tot just un any que ens va deixar.

Persones que amb el seu esforç van ser capaces de construir el que per bé o per mal avui és Andorra. Tant els arrelats a la terra, com els replantats a casa nostra. L’esforç no distingeix els orígens.

Dies com el de demà ens fan pensar en les coses que encara ens queden per fer, que haurem de fer plegats i que ens faran dignes d’agafar un relleu que fa massa dies que va a la deriva.

I és que ningú és perfecte.