Miri...

El mes de setembre no ens està donant la treva tradicional de vuit dies de marge abans de començar a entrar en matèria.

Des de la setmana passada les notícies- terrabastalls- polítics han fet més fàcil la feina d’omplir els diaris del que hauria estat habitual en aquestes dates. I no sembla que aquest fet sigui flor d’un dia, encara que els titulars colpegin des d’àmbits diferents.

A la dimissió d’Òscar Encuentra i les repercussions, judicis de valor, intencions o conseqüències que se’n derivin se suma ara la remodelació ministerial, que sobta, així d’entrada perquè des de fora es tenia la sensació que era un ministeri que feia la feina, que la feia bé i que no donava massa què parlar- i això en política sempre és un actiu-.

Encertat i necessari -en qualsevol cas- el nomenament d’un portaveu a govern.

I no perquè el Cap no acomplís amb competència aquesta funció- tal i com comentava David Domingo l’altre dia en la seva columna al Diari d’Andorra- Bartumeu ha estat dels pocs portaveus que té ampli i absolut control dels continguts que exposa davant la premsa.

El problema – al meu parer- no és aquest, sinó, que no crec que hagi de ser part de les seves funcions.

Entenc que la figura institucional del cap de govern no hauria de baixar al detall d’explicar si són Porsches o Ferraris els que aparcaran davant el parc, i tampoc crec que la seva funció sigui la de fer política de partit- no des de la sala de premsa de govern- i menys tenint en compte la facilitat que demostra darrerament per fer amics.

Està bé que Jaume Bartumeu ho pensi, però no que el cap de Govern ho digui.

En la tant nostrada hipocresia política segur que hi ha altra gent per posar el dit a la nafra.

Ara, no sé si ho diran amb tanta gràcia i verí, però ja ho diuen, ningú és perfecte.