Quan faltaven tres minuts per a un quart de sis de la matinada, hora d'aquí, s'ha desfermat l'eufòria a Copiapó. Florencio Ávalos sortia a la superfície de la mina San José, al desert d'Atacama de Xile, després de 69 dies a 700 metres sota terra.
Quatre miners més han estat rescatats. Són Mario Sepúlveda, Juan Illera i Carlos Mamani. Ells han tancat el grup dels quatre considerats els més hàbils del grup.
I Jimmy Sánchez, de 19 anys, el més jove dels 33, ha estat el primer dels considerats dèbils. El procés per treure a la superfície tots els miners es pot allargar encara 24 hores.
Si tot va bé, acabarà el malson per a les 33 famílies que han viscut durant tot aquest temps amb el cor dins un puny. Patint per qualsevol imprevist, resant i desitjant un salvament força complex i costós.
Tendim a enganxar-nos en els detalls, en les petites coses, en els serrells del que és realment important, deixant de banda el que en el fons ens uneix a tots i que no hauria de suposar més entrebancs que els de trobar un punt mig que no fes massa favor a ningú en particular.
A vegades envejo els miners, enterrats tots aquests dies sota la terra. Al marge de les tensions viscudes i la por, l’aïllament, la incertesa i la foscor els han permès obtenir una fotografia prou acurada del que realment importa aquí fora.
I no són ni quatre lleis, ni un article constitucional, ni tan sols unes eleccions avançades o un diumenge festiu.
Però ja ho diuen, ningú és perfecte.
Quatre miners més han estat rescatats. Són Mario Sepúlveda, Juan Illera i Carlos Mamani. Ells han tancat el grup dels quatre considerats els més hàbils del grup.
I Jimmy Sánchez, de 19 anys, el més jove dels 33, ha estat el primer dels considerats dèbils. El procés per treure a la superfície tots els miners es pot allargar encara 24 hores.
Si tot va bé, acabarà el malson per a les 33 famílies que han viscut durant tot aquest temps amb el cor dins un puny. Patint per qualsevol imprevist, resant i desitjant un salvament força complex i costós.
Tendim a enganxar-nos en els detalls, en les petites coses, en els serrells del que és realment important, deixant de banda el que en el fons ens uneix a tots i que no hauria de suposar més entrebancs que els de trobar un punt mig que no fes massa favor a ningú en particular.
A vegades envejo els miners, enterrats tots aquests dies sota la terra. Al marge de les tensions viscudes i la por, l’aïllament, la incertesa i la foscor els han permès obtenir una fotografia prou acurada del que realment importa aquí fora.
I no són ni quatre lleis, ni un article constitucional, ni tan sols unes eleccions avançades o un diumenge festiu.
Però ja ho diuen, ningú és perfecte.
Entrades
1 comentari:
És trist que haguem de passar per situacions així per comprendre l'essència de la vida...
Publica un comentari a l'entrada