Tinc una amiga en estat terminal. Després d’una dura batalla amb el càncer sembla que la malaltia s’ha atrinxerat i avança posicions sense treva.
Només quan t’encares directament amb l’evidència hi penses.
No ens agrada pensar en la mort, ni tan sols reflexionem gaire sobre la vida. No fos cas que una cosa ens portés a l’altra.
Hem tret els morts de la nostra vida, de casa, de la mirada aliena. Tot és asèptic, ràpid, dolorós i fins i tot vergonyant.
Qui s’hi troba no en parla. Perquè no en vol parlar, perquè no el volen escoltar dir segons què. Tothom respon amb mentides pietoses, per negar un suport que sovint no sabem donar, que massa sovint no sabem com oferir.
No sabem què hi ha darrere la vida. Sabem que cada segon que passa és l’únic que tenim del cert per un instant. Ens projectem en la mirada dels altres, impregnant de la nostra essència tot allò que ens envolta buscant la immortalitat en el record dels que ens estimem.
Cada vegada que perdo algú estimat. Cada vegada que la mort truca la porta, la impotència em desarma, tant per la irreversibilitat, com per aquesta sensació d’intuir que tot podria ser més fàcil, més suau, més humà, més normal.
Fet i fet, després de nàixer és l’únic que sabem del cert, que ja ho diuen, Ningú és Perfecte.
Només quan t’encares directament amb l’evidència hi penses.
No ens agrada pensar en la mort, ni tan sols reflexionem gaire sobre la vida. No fos cas que una cosa ens portés a l’altra.
Hem tret els morts de la nostra vida, de casa, de la mirada aliena. Tot és asèptic, ràpid, dolorós i fins i tot vergonyant.
Qui s’hi troba no en parla. Perquè no en vol parlar, perquè no el volen escoltar dir segons què. Tothom respon amb mentides pietoses, per negar un suport que sovint no sabem donar, que massa sovint no sabem com oferir.
No sabem què hi ha darrere la vida. Sabem que cada segon que passa és l’únic que tenim del cert per un instant. Ens projectem en la mirada dels altres, impregnant de la nostra essència tot allò que ens envolta buscant la immortalitat en el record dels que ens estimem.
Cada vegada que perdo algú estimat. Cada vegada que la mort truca la porta, la impotència em desarma, tant per la irreversibilitat, com per aquesta sensació d’intuir que tot podria ser més fàcil, més suau, més humà, més normal.
Fet i fet, després de nàixer és l’únic que sabem del cert, que ja ho diuen, Ningú és Perfecte.
Entrades
2 comentaris:
ens fabriquem móns de Disney amb l'excusa que posem la vida per davant de tot, i oblidem que la mort és una part essencial de la vida. L'arraconem, la maquillem, li canviem el nom quan no fem veure que no ens afecta
Be, penso que la clau esta a parlar-ne molt. Per a mi va ser important parlar amb la meva mare quan va tocar afrontar els seus cancers i parlar amb les meves filles quans ens torna a tocar amb amics o familiars. Sempre és terrible, però el regust que et queda es diferent si has pogut parlar de la mort amb la persona que has perdut.
Publica un comentari a l'entrada