Más de lo mismo

Ningú- o gairebé ningú- les volia ara fa uns mesos. Avui, són no només un fet, sinó la constatació que hi ha coses que no poden ser i a més són impossibles.

La manca de consens, de voluntat, de treball, de compromís i de responsabilitat política ens han dut a un cul de sac que mirarem de resoldre amb cirurgia i sense garanties de no repetir de nou els mateixos errors.

El desencís en la classe dirigent, les culpes compartides i repartides malgrat el sentiment de tots ells, que sí, que potser sí, però que l’altre més, fa que no hi hagi gaire expectatives de canvi d’actitud.

Els lemes de campanya són hores d’ara previsibles. Els del canvi, vendran que si finalment són majoria podran aplicar els canvis que ens van prometre fa cosa de dos anys i que no han pogut complir perquè els altres, els que prometien consens, no han volgut consensuar res.

Els del consens, diran que ells volien negociar-ho tot, però que si qui mana no ha volgut baixar del carro per aplicar les seves solucions, no poden donar-los recolzament.

Els que havien de sumar, han estat fent d’oposició. I poca, si hem de ser francs. No els calia ni tan sols això. Ja es donaven mastegots els altres sense haver de desgastar-se ni la capa ni el tricorni.

D’aquí a no res, ja tornaran a somriure obertament i a encaixar mans prometent que ara serà diferent, que tot anirà bé, que sense els altres segur que tots estarem millor. I no haurem aprés res durant tot aquest temps.

Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.