De tant en tant necessitem prendre distància de les coses que ens envolten.

Agafar perspectiva perquè els arbres ens permetin tornar a veure el bosc en tota la seva complexitat.

Ens endinsem en el dia a dia. I a mesura que ens enfonsem en les rutines, la nostra visió de les coses es va reduint, reduint fins que només som capaços de preveure el proper quart d’hora, la propera cita, la propera trucada, el proper requeriment i obligació.

Al final del dia, s’imposa la pausa i la reflexió. Una reflexió que massa sovint deixem passar de llarg. Massa cansats, massa tard per poder reflexionar sobre res que no sigui improvisar un sopar ràpid que ens compensi de les frustracions del dia a dia.

Una partida a l’ordinador, el facebook, la tele, els videojocs...qualsevol excusa és bona per no pensar.

Per deixar que la ment continuï ocupada en les seves cabòries, soroll blanc que ens permet passar de puntetes per la vida i obviar el que realment és important.

Fins que un bon dia ens morirem, i aquí pau i desprès glòria que diuen.

Que com diu la iaia del Iago, tots acabarem al cel, però alguns hi aniran en primera classe.