Recordo el primer Consell General al qual vaig assistir. Encara estudiava periodisme a Bellaterra però la importància i la tensió del moment polític que es vivia em va empènyer a traspassar la porta del Consell General per viure in situ la moció de confiança que revocaria el govern d’Òscar Ribas i entronaria contra pronòstic Marc Forné.
Vaig haver d’ensenyar al nunci el passaport per poder franquejar la sala dels passos perduts. No n’hi havia prou amb ser periodista. Amb el temps, aquesta norma va desaparèixer. Era injust i anacrònic que només determinats professionals en raó de la seva nacionalitat poguessin fer la seva feina.
A poc a poc hem anat trencant barreres. Entrant a les sales dels Comuns, a les reunions d’alt nivell, encara que sigui per prendre imatges testimonials.
Ahir la consòrcia de casats d’Andorra la Vella vetava l’entrada al Consell del Bull una periodista de l’ANA només pel fet de ser dona. La resta de periodistes- ni tots eren d’Andorra la Vella, ni tots estaven casats- van poder continuar exercint la seva tasca.
Mentre la Nerea sortia al carrer, els germans de la consòrcia acomplien un ritus centenari, davant la mirada incòmoda dels companys de professió, que malgrat tot no van reaccionar.
Comença a ser hora d’assumir que el periodista ha de poder fer la seva feina. Sense discriminacions de gènere o nacionalitat.
Respecto profundament que un grup d’homes casats de la capital vulgui menjar congre un cop l’any – jo de tant en tant quedo amb les amigues i tampoc venen els marits-.
Però en tant que es considera un fet d’interès públic i està obert l’accés a la premsa, aquest accés ha de ser lliure a qualsevol periodista. Andorrà o no, home o dona.
Malaguanyats germans de la consòrcia que no són capaços de veure-ho.
Vaig haver d’ensenyar al nunci el passaport per poder franquejar la sala dels passos perduts. No n’hi havia prou amb ser periodista. Amb el temps, aquesta norma va desaparèixer. Era injust i anacrònic que només determinats professionals en raó de la seva nacionalitat poguessin fer la seva feina.
A poc a poc hem anat trencant barreres. Entrant a les sales dels Comuns, a les reunions d’alt nivell, encara que sigui per prendre imatges testimonials.
Ahir la consòrcia de casats d’Andorra la Vella vetava l’entrada al Consell del Bull una periodista de l’ANA només pel fet de ser dona. La resta de periodistes- ni tots eren d’Andorra la Vella, ni tots estaven casats- van poder continuar exercint la seva tasca.
Mentre la Nerea sortia al carrer, els germans de la consòrcia acomplien un ritus centenari, davant la mirada incòmoda dels companys de professió, que malgrat tot no van reaccionar.
Comença a ser hora d’assumir que el periodista ha de poder fer la seva feina. Sense discriminacions de gènere o nacionalitat.
Respecto profundament que un grup d’homes casats de la capital vulgui menjar congre un cop l’any – jo de tant en tant quedo amb les amigues i tampoc venen els marits-.
Però en tant que es considera un fet d’interès públic i està obert l’accés a la premsa, aquest accés ha de ser lliure a qualsevol periodista. Andorrà o no, home o dona.
Malaguanyats germans de la consòrcia que no són capaços de veure-ho.
Malaguanyats companys de professió que no són capaços de defensar les companyes davant una injustícia flagrant que avui li toca a la Nerea, però que demà ens pot tocar a qualsevol altre.
Entrades
1 comentari:
Gràcies pel suport, Noemí. És indignant veure que a aquestes alçades encara passen aquestes coses a Andorra, però és positiu veure com tota la premsa, i alguns polítics, reaccionen al moment i ho denuncien.
Tot i així, crec que no ens hem de centrar en el fet que algun altre company es quedés a cobrir l'acte. Al cap i a la fi, és la seva feina, i és la prova més evident de que a mi se'm va demanar que marxés per ser dona, i no per ser periodista.
Publica un comentari a l'entrada