14 de febrer 2011

Sant Valenti

Dia dels enamorats. Tot i que a mi, què voleu que us digui, sempre m’ha semblat que això de celebrar el Sant del Valentí, tenia un no sé què de carrincló amb regust de Doris Day.

Potser pel fet que la diada ens arriba directament importada de fora. Potser perquè qui la va importar van ser un gran magatzem, amb una inquietud i objectius ben clars i que no eren uns altres que els de vendre’ns qualsevol cosa amb forma de cor.

Com si no sabéssim que el cor el tenim al cap!!!

I amb aquesta dèria de rebre i enviar valentins, que sortosament ja gairebé només es fa per internet, anem passant el dia amb la sensació que no rebre avui un caixa de bombons és poc menys que ser un pària en aquest món.

Què voleu que us digui, jo sempre m’he sentit molt més identificada amb la diada de Sant Jordi, amb les roses i els llibres, dos valors absoluts: el de la bellesa i el de la cultura, l’un efímer i l’altre etern. El mig camí on cohabita l’amor, un amor que volem etern i del qual afortunadament en desconeixem la data de caducitat.

Amb diades com Sant Jordi, qui vol un Valentí a la seva vida? És clar que si es posa de moda tal dia com avui regalar creuers per la Micronèsia potser sí que podem fer un esforç per canviar l’advocació.

3 comentaris:

Giardia ha dit...

La veritat és que m'identifico totalment amb el teu escrit. De totes maneres no m'hi he pogut resistir i et contestaré amb un "però".
El que em passa a mi és que malgrat que em sedueix molt mes un cavaller del segle 19 en la seva muntura blanca deslliurant-nos d'un desagradable i malcarat drac, i enduent-se com a premi a una donzella de bellesa indiscutible......avui dia de Sant Valentí si no felicito amb un petó a la meva dona per aguantar-me tots aquests anys i no li compro algun detall............doncs com que em sento un miserable per buscar una excusa (que no m'agrada l’empallegós angelet arquer) per escapar del petó i del detall.
Ara bé.......quan caic en el petó obligat + compra obligada (entre altres coses perquè el nen de les ales m'apunta amb una fletxa al bell mig del front), em sento també malament per adoptar una tradició que ni em ve ni em va i que segurament no ajuda gaire ni al cavaller, ni a la donzella, ni dignifica la mort del dinosaure amb ales i sang perfumada a la rosa.
P.D. Gràcies Noemí, el teu text de pas m’ha proporcionat el meu enunciat d’avui del Facebook. Espero no et molesti, Si no sempre em pots enviar al Ramoncín. Però si me l’envies SI US PLAU que no vingui cantant Nirvana. :P

Mari Carmen ha dit...

Estic d'acord amb el comentari. No veig necessari participar d'aquesta festa, però per una altra part no m'agrada quedar fora.

Respecte a St. Jordi sempre i eternament faig la mateixa reflexió. M'agradarà quan deixi de ser una festa masclista, on els homes que m'aprecien em regalen efimeres roses enlloc de llibres interessants, que és el que realment m'agrada. Abans l'excusa era la diferencia de preu, però ara amb els Ebook, els preus ja s'han igualat...

Gràcies per fer-nos pensar!

envect ha dit...

l'únic Sant Valentí que celebro és Sant Valentino Rossi! per @jofrellombart

Arxiu del blog