Sota l'aigua

Hi ha poques sensacions més fantàstiques que la de nedar sota l’aigua.

No cal assolir grans profunditats, ni tan sols estar equipat amb res que et permeti respirar sota la superfície. Amb unes ulleres i un tub ja pots fer via.

Tornar a l’estat líquid, com quan tot just érem un projecte de personeta. Allà dins de la panxa, on tot era segur, tebi, fàcil, somort.

L’estiu ens permet capbussar-nos de nou. Fugint de les meduses i jugant a trobar pedres precioses que perden la lluïssor quan surten de l’aigua.

Dins de l’aigua tot es difumina. Els contorns, les arestes, el dolor.

L’aigua, però, com la vida, no sempre està a la temperatura adequada.

Com en una immensa banyera, a vegades ens adonem massa tard que l’aigua s’ha anat refredant i que tenim els dits arrugats com panses.

Ens passa també amb la situació actual: A poc a poc l’aigua es refreda. Sense adonar-nos, avui retallen per aquí, demà per allà. I no ens queixem perquè l’amenaça d’un futur incert és massa atemoridora com per plantar-li cara.

I així ens anem quedant arrapats mentre l’aigua s’escola per l’aigüera. Sense fer res, només confiant que algun dia, l’aigua torni a sortir calenta, desitjant que arribi l’estiu i que puguem, altre cop, capbussar-nos en un mar que ens doni aquella pau d’esperit que es va quedar pel camí.

La crisi.

Totes les crisis fan sortir el millor i el pitjor de nosaltres mateixos.

Els valents no són els que es llencen de cap, sinó els que continuen endavant malgrat la incertesa. A risc d’ofegar-se.