11 de setembre

Tot fa preveure que la Diada de Catalunya d’aquest any no serà ben bé com les altres. L’ambient, les consignes, el descontent, el cansament de bona part de la població catalana davant un sentiment d’injustícia en el repartiment dels recursos que en fa l’estat i de les tensions polítiques, derivades d’aquest estira i arronsa entre allò tant castís de: “lo mío mío y lo tuyo a medias” que propugna Espanya, ha derivat que centenars de milers de persones avui hagin decidit sortir al carrer per veure què passa.

Alguns per demanar la independència. Altres amb la voluntat que la seva indignació serveixi per fer reconsiderar les posicions a una Espanya marcada pel pes de no sé si serà gran i lliure, però el que tenen clar és que ha d’estar unida.

La prepotència i l’enrocament que destil·len les declaracions i les actituds de la capital del Regne no ajuden a suavitzar arestes que encara ha fet més punyents la crisi econòmica que viu el veí del sud.

La població, aquí i arreu sol ser passiva. Tot li està bé i les queixes no solen anar a més. Això ho sap la classe política, que tira de beta fins que arriba un moment que la beta diu que prou.

Li va passar a Antoinette amb els croissants i si bada, li acabarà passant comptes al govern de Rajoy. Perquè la gent surt al carrer quan ja no té res a perdre, i a Catalunya fa molt de temps que li estan prenent el que és seu.

Tinc la sensació, que la manifestació d’avui serà amb el temps com aquella tant famosa que reclamava l’estatut d’autonomia, ara fa més de 40 anys.

El que està per veure és si realment acabarà sent un punt d’inflexió.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.