No más lágrimas

Aquest estiu no ha estat bo per l’hosteleria.

Que ningú es posi les mans al cap. Tampoc ho va ser l’anterior, ni l’antepenúltim.

Ja fa temps que s’ha quedat en un miratge aquella postal bucòlica feta de cues d’arribada al país, carrers curulls de gent i bosses plenes de mercaderies.

Potser que deixem ja de lamentar-nos.  Continuem ancorats en la imatge d’una Andorra que ja no existeix. Que va matar l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, allà al principis dels anys vuitanta del segle passat i que ha anat agonitzant des d’aleshores, sense que nosaltres haguem estat capaços de donar-li l’impuls, la volta, la reforma, el caràcter ni la dedicació necessària per reinventar-nos.  I reinventar-se quan ja estàs mort, que jo sàpiga, hores d’ara només ho ha fet l’au fènix.

Això sí. Ens continuem queixant. De les campanyes més o menys encertades d’Andorra Turisme, de l’excessiu nombre de llits d’hotel, dels preus rebentats de les mitges pensions, del comerç monotemàtic i sense personalitat de les franquícies.

Però l’avinguda Meritxell continua oberta al trànsit. Andorra Turisme continua sent cosa de Govern en comptes de fer d’aquest ens un treball en equip entre públics i privats, seguim sense definir què volem i com ho volem, deixant que les coses es vagin fent, intentant escurar la mamella vella sense voler afrontar una realitat complicada amb cruesa per la conjuntura econòmica veïna.

Vull pensar que alguna cosa es mou a Andorra. Que serem capaços de posar-nos en marxa- abans no sigui massa tard- i prenem consciència que ningú se salvarà si no ens salvem tots.

Encara que vagi contra els usos i costums. Caldrà fer el millor pel país i no el millor per cadascú. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.