Els feliços anys vint del segle passat no eren tant
feliços a Andorra. La situació econòmica en aquell moment era força magra, i
Andorra, era un país sobirà, però sense recursos.
Mentre els hereus de cada casa es quedaven i alguns
menestrals i comerciants treballaven per tirar endavant una economia de
subsistència, altres, marxaven a fer la verema a França o a buscar-se la vida a
la Seu d’Urgell o
allà on hi hagués feina.
En aquell context, alguns capellans sense gaire
recursos, i encara menys escrúpols es van malvendre bona part de les obres
murals de les esglésies del país. Capellans, i espavilats seglars. Perquè de
tot hi ha a la vinya del Senyor.
La qüestió, és que sense molt bé saber com, bona part
del patrimoni andorrà es va anar disgregant cap a Alemanya, Catalunya i
col·leccions privades. Sovint, a preus irrisoris.
Una de les coses bones que va fer en Juli Minoves en
la seva època com a Ministre de Cultura va ser intentar recuperar els frescos
de Santa Coloma. Podem discutir si el preu era assumible, però intentar
retornar el que és nostre, em sembla bé.
Avui, tal i com estan les coses es fa però,
impensable ni tan sols plantejar-se aquesta possibilitat, per això, es rep amb
una alegria agredolça la possibilitat que el MANC ens cedeixi alguna de les
nostres obres per a fer alguna exposició temporal.
Les pintures de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, els frescos de
Sant Romà de les Bons, els murals de Sant Esteve o l’altar de Sant Romà de Vila
en són alguns exemples.
De coses que eren nostres, que encara sentim nostres,
però que ja no ho són. Ni ho tornaran a ser. Que ja ho diuen, ningú és
Perfecte.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada