IRPF

Ja tenim aquí l’IRPF. Vaja, que ja s’acosta, perquè arribar arribar, no arribarà fins a primers del 2014.

Amb ell s’ha de tancar el dibuix d’un marc fiscal que ha de garantir allò que diu la Constitució, que hem d’aportar a l’estat de forma proporcional i justa per tal de garantir-ne el seu funcionament i pervivència.

Un deu per cent sembla que és la xifra que es perfila, amb l’anunci que aquesta taxa no afectarà tant les rendes més baixes. M’alegra sentir-ho.

Entenc que amb l’actual model i la conjuntura que ens envolta o hi sumem tots o no ens en sortirem. Tant de bo això haguéssim estat capaços de veure-ho fa més de vint anys sense fer-ne un argument político-electoral. Però el mal ja està fet, i el que hagués pogut ser un treball metòdic i gens traumàtic es converteix avui en una amenaça improrrogable que espanta treballadors i amoïna els empresaris.

De res no serveix lamentar-se. No només és necessari, sinó que a més és inevitable. Només espero que el dibuix fiscal que en resulti de la posada en marxa de tot el sistema impositiu no deixi forats pels quals s’escolin els grans patrimonis. Aquells que poden trobar els subterfugis legals necessaris per continuar bellugant els diners, dins i fora del país sense haver de passar comptes amb l’estat.

Impost sobre la renda, sí. Impost sobre el patrimoni també. Impostos que ens ajudin a tirar endavant i que ens facin- a tots plegats- més responsables i més exigents. Com a gestors, i com a ciutadans.

L’informe de la Cambra no deixa espai per a gaire més alegries que la de pensar que quan estàs al fons del pou, només et queda anar millorant. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.