Hispanitat

Aquesta setmana Espanya celebra el dia de la Hispanitat.

Una d’aquelles celebracions que remouen més d’una consciència.

A alguns pel paper colonialista marcat de sang i expol·li que van tenir els espanyols (i de retruc portuguesos, anglesos i francesos) en el “descobriment d’Amèrica, i de l’altre per aquesta mena de desafecció que sembla que viu Catalunya- per dir-ho amb paraules suaus-.

Però també hi ha una cara amable. La d’un país que mira de tirar endavant en un moment difícil, que ha sabut- almenys fins ara- donar cabuda a sensibilitats diferents i a nacions coexistents.

I que ens ha donat moltes coses als andorrans: treballadors del granit, de FHASA, republicans i falangistes, les persones necessàries per donar sortida a una economia emergent basada en el sector dels serveis, pares i mares de nacionals que han pujat el país amb el seu esforç i el seu bagatge lingüístic, cultural i emocional.

I els ponts. El pont de la puríssima i el pont del Pilar, que mira aquest any ha caigut tant malament com l’economia, vaja que ni és pont ni és res.

Avui les relacions amb Espanya continuen sent tant bones com sempre, però la tensió interna que genera el dia a dia en cada estat fa que negociar posi més elements sobre la teula del que és habitual. Per no parlar de la dificultat d’arribar a bon port amb una nacional 145 que sembla la bufanda de Penèlop.

Veurem com acaba el conveni de doble imposició, veurem com van les esperes de les mercaderies a la Duana de la Farga de Moles i veurem, quants dinerets ens queden al calaix aquest cap de setmana.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.