Manifestació

Aquest diumenge toca anar de manifestació. Si vols, és clar. Que ni tan sols queixar-se és obligatori.  Una manifestació que arriba en un moment de convulsió, en què molta gent veu com trontolla el seu lloc de treball, i mira a banda i banda del carrer per veure qui en té la culpa. I ja se sap: “Piove? Porco governo!

El rerefons de la manifestació és tirar endavant una llei de responsabilitat política amb conseqüències penals i caràcter retroactiu. Una llei, que només pot prosperar si s’aconsegueixen prou signatures de nacionals com per poder presentar el text al Consell General.

Si ja era difícil que cap partit volgués passar davant amb una qüestió de salut pública i força ulls de poll com el tabac, dubto que ningú s’arrisqui a posar-se la corda al coll en un país teixit de parentius, i amb un cúmul de despropòsits a les espatlles que puguin amenaçar el son de tots els patricis de la pàtria.

Ara bé. Tinc ganes de veure el text. Perquè una cosa és que el polític senti que la seva feina es fiscalitza i que no té un xec en blanc per actuar com millor li convingui al marge del que va pactar amb els electors a través del programa electoral, i una altra, molt diferent, voler restringir l’accés a les urnes a tots aquells que puguin respondre d’eventuals negligències amb el seu patrimoni personal.

Què difícil ha de ser en segons quins casos determinar quina és la fina línia que en aquests anys ha separat alguns membres de la classe política entre la mala fe i la simple incompetència. I en aquest darrer tram, ves que no siguem nosaltres els que haguem d’assumir responsabilitats finals per haver atorgat el nostre vot reiteradament a persones manifestament incompetents per fer la feina per la qual es postulaven.

Pel que fa als possibles delictes que es deriven d’una determinada acció de govern no cal una llei específica: tan sols que qui tingui proves, ho porti a la justícia, que la llei és molt clara en aquests conceptes. Encara que ningú gosi alçar la veu. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.