Nacionalitats

El cas dels dos andorrans/espanyols implicats suposadament en la trama “Emperador” ha tornat a posar sobre la taula el debat de la doble nacionalitat.

Un debat complex que permet diverses lectures en funció dels sentiments, nacionalitats, orígens i circumstancies personals de cada persona a qui preguntis sobre el tema.

Mentre hi ha aquell andorrà que no vol estar en desavantatge amb algú d’origen estranger que pugui optar a la nacionalitat andorrana sense renunciar a la pròpia, també s’hi sumen a la balança dels contraris aquells que veuen en un passaport la representació dels seus sentiments envers una pàtria. I que com s’ha llegit en més d’una ocasió a la xarxa, el cor del patriota és com el del afeccionat al futbol, que només pot defensar uns colors.

A l’altre costat de la polaritzada discussió, hi ha aquells que no veuen problema en mantenir els antics sentiments de pertinença a unes arrels i integrar-les plenament amb el seu sentiment i pàtria d’adopció, però també, al costat d’aquells per a qui el passaport no és més que un paper que permet viatjar amb més comoditat, obtenir més avantatges en un o altre país i mirar de donar sortida a la seva feina o a la seva família, vist que, malgrat els trilaterals,  la pràctica ens confirma que no és fàcil ser andorrà fora d’Andorra.

Al marge que puc entendre tots els punts de vista, entenc que la solució, l’única solució real passa per una doble vessant. D’una banda fent que de forma efectiva els andorrans no estiguin en inferioritat de condicions fora d’Andorra pel fet de ser-ho, i evitar així les dobles nacionalitats per interés. De l’altra, que el sentiment patriòtic, sigui literal o ambivalent no sigui una qüestió que hagi de topar amb cap llei.

Una vegada més, les lleis s’haurien d’adaptar a la realitat i no la realitat a la legislació.  Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.