Ha d’haver disciplina de partit? I si n’hi ha d’haver, on és el límit entre el que marquen les directrius i el que marca la consciencia?
Quan un grup de persones s’aplega per tirar endavant un projecte comú hi ha molts factors que permeten que la formació arribi a bon port. Això passa en tots els àmbits de la vida: els matrimonis, els partits polítics i fins i tot les escales de veïns.
Quan l’enemic o l’objectiu a assolir està clar i definit és més fàcil lligar voluntats. De la mateixa manera que sempre tenen més quòrum les opcions que es presenten com a vencedores. És obvi.
Però que passa quan el grup creix i els objectius s’amplien? Què passa quan les decisions deixen de ser consensuades amb la base perquè cal ser operatius? Què passa quan el bé comú passa per sobre dels interessos particulars o de les pròpies creences?
Exemples sobre aquestes qüestions en podem trobar en tots els partits i en tots els moments de la història política d’aquest país.
Què va passar al Consell General quan es va votar l’esmena sobre la possibilitat de despenalitzar l’avortament en el nou codi penal? Aquest és un clar exemple de com no sempre és factible conciliar la disciplina de partit que en aquesta ocasió als liberals els imposava un NO sense escletxes, i la consciència del que és correcte per cadascú que tenien alguns dels consellers de la majoria parlamentària, que només van poder resoldre el conflicte intern no participant del debat i sortint de la sala per no haver de donar un vot negatiu.
Sembla que quan vius en democràcia has de sotmetre’t a la voluntat de la majoria- que és com hem decidit, bé, de fet com ho van decidir els grecs fa una pila d’anys- que era la millor de les males opcions que tenim per governar-nos.
El problema és quan qui decideix el camí a seguir no és una majoria sinó una petita part d’aquesta majoria.
I que consti que no em refereixo- que també- al fet que en aquest país vota una proporció ridículament petita del global de la població que viu a Andorra.
Parlo de quan les persones influents en un determinat partit- i aquí no hi ha colors, perquè passa en tots- imposen la seva voluntat per sobre de la resta: en funció del pes específic que tinguin, dels vots que arrosseguin, del poder, del carisma, dels diners o de la tradició, que per algunes coses som encara ben rucs.
Ara bé, de la mateixa manera que els grups s’uneixen per aconseguir un objectiu comú, i aquests grups es cohesionen davant la victòria, també és cert que quan els objectius no satisfan tots els membres o quan es cala foc al voraviu del que és innegociable per altres, la cohesió és trenca.
És el que ha passat a Escaldes-Engordany amb el Madriu, i el que ha generat que Antoni Martí es presenti com a independent.
Com també passa que quan es veu que la casa gran genera tensions de difícil digestió, n’hi ha que prefereixen que la tempesta els agafi ben protegits i si cal canviar de nom per despistar, doncs es canvia.
Que és el que ha passat a Sant Julià on el PLA no concorrerà sota les seves sigles, sinó sota el paraigua d’Unió Laurediana.
És clar que també passa que per aconseguir l’objectiu s’hagi de pactar amb l’adversari, i això, ja se sap, sempre provoca que es deixin plomes pel camí.
Que és el que els passarà als liberals d’Encamp si volen pactar amb el CDA. Un CDA que pot cedir en tot, menys en acceptar concórrer als comicis sota les sigles del PLA.
A Andorra ja han dit que es presentaran sota un paraigües comú. Falta veure amb quin nom.
Mentrestant a Ordino algú va volar sobre el niu del cucut i va deixar feta una llista que només agrada a l’Alternativa tenint en compte el guirigall que ha despertat entre la parròquia liberal.
L’ex- subsíndic i l’actual sub-síndica no n’estan gens contents de com s’han fet les coses i s’amenaça amb la possibilitat d’una tercera llista amb el CDA i alguns independents.
El secretari general del Partit Libera, malgrat l’evidència, dubta que siguin membres del PLA els qui avalin la tercera opció. I afegeix que si això acabés sent així, “per coherència personal”, els qui fessin el pas, haurien de “donar-se de baixa”.
Pere Canturri, assegura que “no descarto guanyar a totes les parròquies”. I després de criticar “el desgavell” amb què segons el seu parer ha actuat la majoria comunal d’Andorra la Vella, va tornar a remarcar que a Escaldes no hi haurà inconvenient si Antoni Martí no vol lluir en cap lloc de la llista el logotip del PLA sempre que “el projecte sigui liberal i més bo que el socialdemòcrata”.
En fi, que sempre els quedarà la Massana i sobretot Canillo, l’única parròquia on sembla que les coses estan tranquil·les.
Fa 5 anys
2 comentaris:
Disciplina de partit, hauria de voler dir votar el que ha decidit la majoria, tenint la llibertat d’ opinar diferent.
Aquí es confon la disciplina de partit amb diferir del líder o amb sortir de la línia marcada per el líder. Fins i tot a vegades es confon la disciplina de partit amb el simple fet de donar una opinió.
"Disciplina de partit" no hauria de voler dir res. Democràcies totals, llistes obertes i que manin els més capaços, que segur que sabran entendre's d'una forma o una altra en resposta a la generosa confiança del poble.
Sí al govern dels ciutadans, no al de les elits interessades.
Publica un comentari a l'entrada