12 d’octubre 2007

Fes el que dic i no el que faig

El projecte del futur Arxiu Nacional, encarregat al reconegut arquitecte canadenc Frank Gehry, pot acabar costant fins a 66 milions d’euros.

Així ho denunciaven ahir els consellers socialdemòcrates, Carles Blasi i Esteve López, en la sessió de control al Govern al Consell General.

I és que el Govern ha inclòs aquest projecte en el paquet de les obres que es finançaran amb el nou sistema de peatges a l’ombra.

Minoves va justificar aquesta elevada inversió pel valor afegit que pot portar el fet que l’arxiu sigui obra d’un arquitecte tan conegut.

Els seus arguments, però, no van fer canviar la posició socialdemòcrata, que creuen que s’haurien de destinar aquests diners a coses que fossin més prioritàries i útils.

Frank Gehry percebrà sis milions d’euros del Govern pel projecte del nou Arxiu Nacional. Aquesta quantitat correspon al 20 per cent del pressupost total de l’obra i ja està prevista dins la partida del pressupost.

Mentrestant ex-assessors reconvertits en ministres troben normal rebre gairebé un milió i mig d’euros en quatre anys per assessorar el govern.

I suposo que aquí el concepte de normalitat s’entén en el sentit del que és habitual.

Assessors d’imatge del ministre Cabanes: 23 mil euros en dos mesos, ex-caps de govern reconvertits en assessors laborals, advocats tot terreny en nòmina, coronels bombers assessors amb cotxe a càrrec de l’empresa, gabinets d’estratègia de comunicació política...tots plegats sumen euros i més euros en assessoraments sovint més encarats a rentar la cara que a tirar endavant projectes concrets.

Assessoraments, malgrat tot, necessaris- vull pensar- per tirar endavant un país que segons les paraules d’ahir del cap de govern està tocant fons- Standard & Poor's estaven equivocats?-.

Però per la majoria de la gent que s’aixeca cada matí per anar a treballar aquestes xifres són inabastables fins i tot després de tota una vida laboral i massa sovint incomprensibles.

Potser caldrien menys assessoraments suplerflus i més sentit comú.

Avui les piràmides d’Egipte són un símbol i un reclam turístic de primer ordre, però si jo hagués viscut en l’època dels faraons res no m’hagués pogut justificar l’explotació d’un sol home esclau per tirar endavant amb el projecte megalòman d’un rei que es creia déu.

Avui a Andorra em costa entendre que es destinin tants diners a un edifici quan hi ha gent que s’ho passa malament per arribar a final de mes, quan no hi ha prou garanties socials i quan s’estan rebaixant els sous mínims per evitar que es disparin les despeses.


Per molt que també cregui que és una bona idea. Però no es tracta de bones o males idees, es tracta d'oportunitat i de - sobretot- prioritats.


Quan a casa anem justos de diners no anem de vacances, per molt que ens les mereixem.

Avui, a Andorra em costa d’entendre el paper dels assessors tal i com està presentat:
Persones no sempre formades, no sempre amb una feina efectiva darrere de cada xec que cobren, que estan buidant les arques a cop de consell electoral i electoralista.

La llàstima és que avui més que mai calen bons consells.

1 comentari:

ury ha dit...

Molt bo el paral·lelisme amb les piràmides dels faraons!

Ara bé, allò encara ha tingut un valor. En canvi, la paperassa de les consultores d'avui dia no serviria ni per embolcallar la menys decrèpita de les mòmies de qualsevol Govern.

Arxiu del blog