Frankfurt

L’escriptor Quim Monzó va ser l’encarregat de llegir dimarts el discurs inaugural de la fira del Llibre de Frankfurt davant les autoritats que representen aquests dies la cultura catalana a la ciutat, els organitzadors alemanys i algun despistat atret per la promesa incerta d’un aperitiu.

Un discurs en forma de conte- com no podia ser d’una altra manera tractant-se de Monzó- per explicar amb una certa ironia a tots els presents a la cerimònia que això de Frankfurt està molt bé però que les coses ja se sap com van.

Que no hi són tots els que estan, que la gent a Catalunya pensa massa en les connotacions dels seus actes i en com poden ser rebuts i interpretats des de fora, que els escriptors catalans, els que escriuen en llengua catalana, són poc coneguts malgrat el pes de Llull sobre la consciència europea.

Però que allà hi són. Demostrant la salut d’un sector editorial que s’ha fet un lloc per mèrits propis.

Confesso que ara mateix m’encantaria poder passejar entre els passadissos de llibres, i parlar amb uns i altres autors. Escoltar les seves cabòries, i ensumar el perfum de les pàgines, fora de lloc en les fires comercials.

I aleshores me’n adono que la fira del llibre és això simplement: un negoci disfressat amb major o menor encert de promoció cultural.

I que del que es tracta en definitiva és de donar a conèixer una llengua i una manera de fer, malgrat alguns no entendran mai perquè Ruiz Zafón, per posar un únic exemple, no està a Frankfurt aquests dies.

Aquests darrers mesos de preparatius per la cita alemanya han estat un estira i arronsa sobre si la llengua determinava la cultura.

Des de Frankfurt deien que es convidava una cultura i no un país. La qual cosa no aclaria gens el panorama, ja que la cultura catalana a Espanya al no tenir país només li queda la llengua per marcar fronteres.

Però si fem una abstracció i pensem en altres escriptors provinents d’altres cultures podem fer-nos unes quantes preguntes:

Montalbán va saber transmetre bona part de l’essència barcelonina en les seves novel.les, però ho feia en castellà.

Milan Kundera ja fa uns quants anys que ha arraconat el txec i escriu en francès, tot i que sempre – o si més no, encara ara- continua sent un escriptor txec, per cultura, per temàtica i sensibilitat.

Què fem amb Matthew Tree? Ell és britànic i escriu en català, però jo no m’atreviria a qualificar les seves obres com a paradigma de la cultura catalana, i menys quan bona part dels seus relats no deixen de ser una visió saxona sobre Catalunya.

Amb tot això jo no tinc tan clar que la llengua amb què s’escriu sigui l’únic referent per determinar la cultura, però suposo que és un debat que deixo obert.

Afortunadament a Andorra no tenim aquest problema.

Els escriptors andorrans, els que publiquen, ho fan en català i no hi ha res més a dir, per tant no hem hagut de discutir ni posar males cares a ningú.

Aquests dies els nostres escriptors hi participen també de la trobada: Albert Villaró, Josep Dallerés, Antoni Morell, Albert Salvador, la Teresa Colom...

La llàstima, és que malgrat tot, aquesta sigui una cita que potser no s’aprofitarà prou a nivell literari.

Però potser tampoc era d’això del que es tractava.