Com desitgeu Princesa Buttercup

Ens adonem que ens fem grans quan els nens ens comencen a tractar de vostè, i ens adonem que aquest camí ja no té retorn quan al tractament de senyora, s’hi afegeixen els joves.

Aquesta massa indefinida i suposadament privilegiada de la qual nosaltres crèiem formar-ne part, fins que t’adones que es veu que no, que ja has estat expulsat de l’equip sense que ningú t’hagi avisat d’aquesta possibilitat.

Tot i això, tampoc ens hauríem d’amoïnar massa perquè es veu que això de tractar la gent de vostè, aviat es quedarà en un record obsolet que malviurà en un futur pròxim en algun mitjà oficial i para de comptar.

Ja no parlo del nostrat vos, nostrat i pràcticament desaparegut, tant bonic que m’ha semblat sempre a mi.

Parlo del vostè vulgar i corrent. Aquell que fèiem servir, i alguns encara ens entossudim, per parlar amb gent amb la que ens uneix un tracte professional, que tenen càrrecs públics, que són més grans, que no coneixem prou.

De fet, el vostè és una cuirassa, encara que molts s’entestin en veure-ho com una cosa negativa. Jo hi ha coses que mai podria preguntar a algú des de la confiança i el bon rotllo del tu, i en canvi no em costa gens fer-ho des de la protecció d’un vostè, que- em podeu creure- no té res a veure amb el respecte, de la mateixa manera que una persona – per més que s’ho pensi- no mereix més consideració pel simple fet d’ocupar un càrrec.

El vostè, el respecte i el càrrec s’haurien de merèixer. Però això són figues d’un altre paner.

És clar que al pas que anem, l’únic que estarà en mans de qui s’ho guanyi serà el respecte perquè ni el vostè ni els càrrecs cotitzen a l’alça en el mercat de valors.

I és que hi ha coses tant útils com passades de moda que molts ja trobem a faltar. Com les bones maneres, sense anar més lluny.

Una apreciació, que no només recolzen els padrins, ja que cada vegada és més freqüent que els joves cridin pel carrer, no cedeixin ni el pas ni el seient en uns autobusos que gairebé no fan servir, i les pintades al carrer es multipliquen.

I aleshores és molt fàcil criticar els joves, i dir compungits amb la vista al cel, que les coses han canviat, que s’han perdut els valors, que ja no hi ha respecte ni hi ha res, que aquesta joventut té la culpa de tot el que passa...en fi, la llista de retrets pot ser interminable, i segurament serà certa.

Però oblidem que l’educació no s’adquireix per ciència infosa.

Que la gent, com els gossets, s’educa.

I que és molt fàcil criticar el fill del veí, i no tant fàcil estar pendent del que fan els nostres fills.

És clar, que el que també pot ser, és que amb l’edat hem perdut la capacitat de recordar com ens agradava fer-nos petons al carrer amb un primer noviet recent estrenat, o fumar d’amagat de les monges o riuren’s de les senyores que passaven tocades i posades.

Serà que no som perfectes.