Donde dije digo, digo Diego

A mi hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m dia a dia.

I és la capacitat de les grans multinacionals, dels grans estats i fins i tot dels petits governs de donar per fet que som uns perfectes imbècils.

I de retruc em sorprèn com som capaços també nosaltres de saber-ho i continuar com cada dia sense immutar-nos. Fet i fet, suposo que ja no ve d’aquí.

Durant quant de temps hem cregut - i ja ens ha estat bé- que el tabac no era nociu per la salut perquè hi havia informes i contrainformes de grans tabacaleres que ens deien que hi havia gent de 90 anys que fumava i que no necessàriament una cosa anava lligada amb l’altra?

No deixa de ser curiós també, com no ens han dit que els gasos dels esprais eren dolents per la capa d’ozó fins que les empreses multinacionals, i de retruc els estats han posat en marxa un nou gas menys perjudicial pel medi, i sobretot sense sobrecost per a la seva butxaca.

I així, la llista continua amb el menjar escombraria, els greixos trans, els convenis contra la venda d’armes- on enlloc no espeficiquen en quins països no es poden vendre- , drets civils que es driblen a presons en alta mar i crisis financeres emparades per un sistema que s’ha devorat ell mateix.

I tot plegat no és només cosa dels grans, que aquí també passa.
Perquè com és possible que si fins fa dos dies vivíem en un país sense atur avui obres el diari i resulta que n’hi ha 272 persones sense feina?

Això sí, ens ho diuen finalment, després de negar-ho més cops que Sant Pere, quan algú, i no precisament una empresa pública, sembla que ha trobat una possible solució al problema.