Els Ministres i la verdura

Ja he descobert quin és el problema.

I no és ni incompetència, ni poques ganes de treballar - malgrat a vegades els fets s’entestin en donar-nos aquestes possibilitats com a evidents -.

No, ni de bon tros.

El problema de fons a tot plegat és la plena consciència per part d’una petita- però poderosa- part de la nostra classe dirigent que es creu per sobre no només del bé i del mal, sinó fins i tot del més mínim sentit del deure i de retruc, de l’estètica.

Perquè, anem a veure, no van ser escollits pel poble, per servir al poble? Aleshores perquè tinc la creixent sensació que només serveixen al seu interès i a les seves apetències puntuals?

Un cas paradigmàtic, el del ja famós “contracte Minoves”, que al cap i a la fi, i sense voler desmerèixer les ímfules de l’etern ambaixador, no deixa de ser humà. Mal fet, però humà.

Em costa més d’entendre la rebequeria de la Ministra de Salut quan s’entesta en denegar dades a les associacions de dones emparant-se en falses excuses de protecció de dades, ja desmentides pel raonador del ciutadà, que aquestes setmanes ha comprovat, perplex i en la pròpia pell, que quan una ministra diu que no, vol dir que no, al marge de cap mena de raó lògica.

Tossuderia de nena petita que no vol menjar les bledes malgrat que sap que – pel seu bé- les haurà d’empassar per grat o per força.

Potser el problema és que aquí els pares han donat massa poder a una mainadera que ha malcriat al nen a les nostres espatlles.