17 de novembre 2009

Temps era temps

La llegenda negra de l’Andorra d’entreguerres ens parla de refugiats que no van arribar mai a passar la frontera. De jueus esporuguits assaltats i abandonats a la seva sort enmig del torb, de grans fortunes que van començar del no res extorquint els més necessitats, les víctimes de la por i la desesperació.

Quan van mal dades és quan tothom treu de dins el seu coratge, però també la seva misèria com a persona. El millor i el pitjor de nosaltres.

De fora estant, com avui, quan sembla que no passi res, podem creure que es fa difícil saber què hauríem fet nosaltres, com hauríem reaccionat a la por, a la misèria, si hauríem estat capaços de no caure en la temptació d’uns diners fàcils, de demanar més del que toca aprofitant-nos de la necessitat de l’altre, si ens haguéssim jugat la vida per uns ideals, si ens hauríem implicat en política o hauríem viscut d’esquena al conflicte, mirant de protegir els nostres fills.

Fet i fet, no cal estar en guerra per veure tots aquests comportaments al nostre voltant. Grans senyors que s’emparen en el llinatge per fer pillatge. Grans propietaris, que creuen que la crisi mai no els afectarà, perquè ells no viuen en aquest món, i en això tenen raó.

Càritas ens parla de nou d’exclusió social, de dificultats, que no cal que contrasti cap estadística, perquè els que volem mirar ja ho veiem.

I la pregunta és recurrent. Què fem nosaltres? Que haguéssim fet en guerra? Que som capaços de fer quan diuen que vivim en pau?

2 comentaris:

Claude Benet ha dit...

Ja t'imagines, Noemi, que comparteixo totalment aquestes paraules teves, però a més t'ho havia de dir.

Ningú és Perfecte ha dit...

Gràcies Claude, un plaer poder parlar amb tu aquest matí
:)

Arxiu del blog