Dame de fumá

Aquesta setmana hem superat la barrera del 50% de signatures de nacionals amb dret a vot necessàries per poder entrar al Consell General una proposició de llei que reguli el consum de tabac en els espais públics tancats.

Des que va començar la campanya, ara farà tres mesos, les posicions s’han anat polaritzant.

Aquells que no volen respirar fums aliens cada cop ho diuen més i més clar, i aquesta actitud, a vegades combativa, provoca el rebuig i l’enquistament de postures radicals contràries, en un mal entès sentiment de victimització per part dels fumadors.

Aquesta no és una campanya contra els fumadors, no ho ha estat mai. És una campanya que treballa per protegir i garantir la salut dels ciutadans en els seus llocs de treball eliminant de l’ambient un grapat d’agents cancerígens.

Tu saps que si cada dia esmorzes dos ous ferrats amb patates fregides i xistorra estàs comprant un bitllet al país del colesterol. Però és el teu problema, ja ets prou gran i saps els riscos que comporta una alimentació alta en greixos saturats. El mateix passa amb l’alcohol, o el tabac. Ja som prou grans. Hi ha prou informació. Saps què fas i quin risc hi corres. I hi estàs en el teu dret. Ningú no et diu el contrari.

La teva llibertat d’intoxicar-te acaba però, quan comença el meu dret a defensar la meva salut i la dels meus fills. No es tracta de prohibir, es tracta de respectar. Però com passa massa sovint els incívics només deixen de perjudicar la col•lectivitat quan hi ha una llei que els hi obliga.

Una llàstima.

www.indentificam.blogspot.com

L’Arxiu Nacional d’Andorra ha posat en marxa una magnífica iniciativa per treure profit de les xarxes socials i el món dels blocs en benefici de tothom.

Han obert un bloc on hi penjaran setmana a setmana tot un seguit de fotografies antigues amb la voluntat de poder identificar: cases, llocs i persones gràcies a la col•laboració de la ciutadania.

Amb aquesta proposta, queda prou clar, com les eines 2.0 , una vegada més, poder ser de gran utilitat per a tots. Tot depèn, com en la majoria de coses a la vida, de l’ús que es faci de les noves tecnologies i d’unes aplicacions que massa sovint no utilitzem prou bé.

Vist així, el Facebook, pot ser una gran eina o una arma en potència, tot depèn de l’ús que en donem, de la informació privada que hi dipositem i de les persones amb qui ens podem arribar a relacionar de forma virtual. I és que tot depèn de com ho utilitzem.

Tant de bo amb aquesta proposta de l’Arxiu Nacional puguem posar nom i cognoms a la història anònima del país, i demostrar que entre tots la feina és molt més productiva -i fins i tot entretinguda-.

Ara sí que els padrins ja no tenen cap excusa per no fer-se un perfil públic a la xarxa.

Encara que sigui per poder identificar amics, coneguts i saludats en un grapat de fotos en blanc i negre.

Llàstima que encara no haguem definit la línia que separa compartir de piratejar.

Vallenorte, terra estranya

Ahir vaig rebre un missatge convidant-me a fer-me admiradora del grup de Vallnord al Facebook.

Em va semblar una molt bona idea utilitzar l'impuls de les xarxes socials per tal de millorar les sinèrgies entre la gent de Vallnord i els usuaris de l'estació.

Per això no vaig dubtar en visitar la pàgina d'aquetsa estació andorrana i fer-me admiradora del grup.

Navegant pel mur em va sobtar que TOTS els comentaris fets pels administrador/s del grup fossin en castellà.

Entenc que bona part del públic potencial de l'estació provingui de l'estat espanyol però això no treu que la pàgina és andorrana, feta des d'Andorra i també- espero i desitjo- adreçada als usuaris de l'estació que vivim al país- sense oblidar els que provenen de Catalunya-.

Vaig deixar un petit comentari al mur lamentant aquesta situació, i quina ha estat la meva sorpresa quan a unes paraules del tot conciliadores es respon amb arrongància i confonent el dret d'una andorrana a poder parlar i escoltar la seva llengua des de - com a mínim- les pàgines institucionals del seu país, a parlar de nacionalismes caducs que aquí no hi tenen cabuda.

Amb tristesa i decebuda vaig donar-me de baixa com a admiradora del grup.

És una pena que aquesta mena d'actituds prepotents i pròpies d'un altre país i una altra època estiguin encara vigents des d'una pàgina d'una entitat amb capital públic d'un país sobirà com el nostre.

Una pena.

Ball de tarda

Aquests dies comprovo a la premsa que es fan un munt activitats adreçades a diferents col•lectius força concrets. I això està bé. És important que les administracions i les entitats privades siguin capaces de veure i atendre les necessitats i aspiracions específiques i puntuals de determinats sectors de la ciutadania.

A vegades, però, em demano si no ens estem equivocant en alguna cosa quan ens entestem en estratificar, separar i aïllar cada sector de la població de la resta del conjunt de la gent que l’envolta.

Tot i que entenc que es facin conferències puntuals adreçades a pares d’alumnes amb alguna mena de patologia específica, i que també penso que és una bona cosa que els padrins tinguin un ball per a ells el cap de setmana..no puc evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar quan es comencen a programar sessions de cinema només per gent gran, o cursets adreçats a majors de 65 anys de temes que podrien ser de l’interès de moltes altres persones.

Potser per horaris, potser per preu, potser perquè són activitats que s’impulsen des d’un àmbit molt limitat i amb un objectiu molt limitat també.

Però continuo pensant que algú hauria d’apostar per impulsar l’intercanvi generacional.

Intercanvi entre nouvinguts i residents de tota la vida, entre cultures divergents, entre franges d’edat diferents...potser només és una utopia, perquè, a la que paro a pensar una estona no m’imagino gaire adolescents que vulguin passar la tarda de diumenge a ritme de xaxaxa amb coca i xocolata desfeta per berenar, és clar que potser tampoc gaires avis, tampoc.

Ja se sap, ningú és perfecte.

Fer esport, fer salut

La secció jove d’UP va denunciar ahir el deteriorament de l’àrea esportiva de Prada de Moles.

Un espai que amb el pas del temps ha anat quedant deixat, brut i amb zones prou conflictives- i perilloses- com per donar qualsevol dia d’aquests un ensurt als pares i mares dels nens que utilitzen les instal•lacions.

És fàcil entendre que uns i altres som conscients de la degradació d’aquest espai. No cal tenir gaire cura perquè la fotografia sigui prou contundent.

Un cau de rates, envoltat de bidons de residus, sotracs a les pistes de bàsquet, porteries desballestades i brutícia per tot arreu.

Entenc perfectament que hi hagi la voluntat de fer un nou espai en aquests terrenys i que per tant les inversions que s’hi estiguin fent siguin el més mínimes possibles.

Però en tant que no hi ha una data per començar les obres del nou emplaçament esportiu a causa de la retallada pressupostària, el comú no pot mantenir-se al marge d’aquesta situació emparant-se en que “potser tot plegat està una mica desendreçat”, en paraules textuals del cònsol menor de la parròquia.

Només hi ha dues opcions:

La primera, aparcar sine die el projecte de remodelació i arreglar sense demora l’espai actual.

O bé, tancar de forma efectiva i immediata l’accés a unes instal•lacions que avui per avui només poden reportar al consistori alguna demanda per negligència.

PUNTS DE RECOLLIDA DE SIGNATURES

Ja hem arribat al 43% de les signatures de nacionals amb dret a vot necessàries per poder presentar al Consell General la llei que reguli el consum de tabac en els espais públics tancats.

Amb el pas de les setmanes estem mirant de facilitar al màxim que les persones que hi estiguin interessades puguin accedir amb comoditat als punts de recollida, per això alguns d'aquests punts s'han desplaçat en els darrers dies.

Aquesta és la llista dels punts de recollida de què disposem en aquests moments.

CADENA PIRENAICA - ENCAMP
COMPLEX ESPORTIU I SÒCIOCULTURAL D'ENCAMP
PALAU DE GEL DE CANILLO
CENTRE CULTURAL LA LLACUNA- ANDORRA LA VELLA
OFICINA DE TURISME DE LA PLAÇA LAURÈDIA- SANT JULIÀ
POLISPORTIU PAS DE LA CASA
CENTRE MÀTER- ANDORRA LA VELLA
COMÚ DE LA MASSANA

Si encara no has donat el teu suport a la campanya ara és un bon moment per fer-ho.

Aix

He estat mirant per sobre les propostes de Coalició Reformista per tirar endavant la nova fiscalitat.

Sense entrar a valorar si m’agrada més aquesta proposició de llei que la dels socialdemòcrates, el cert és que no entenc aquesta fal•lera de voler fer les coses dues vegades perquè al final quedin per fer.

Uns volen els llençols blancs, els altres els volen blaus, i els de més enllà diuen que perquè no fem servir un sac de dormir... i mentre van discutint, el llit continua sense fer.

Entenc perfectament- i em remeto als programes electorals- que ApC i PS tenen poc o gens a negociar en aquest camp, però vistes- ni que sigui de forma sumària- les diferències que separen els textos socialistes i reformistes, la veritat és que no ho puc entendre.

No entenc com en comptes de fer-se uns i altres bombo i platerets de la molta feina que fan presentant informes paral•lels, no s’asseuen i coordinen dos textos que tampoc tenen tantes divergències més enllà dels seus autors.

Que uns volen l’aplicació progressiva i els altres no? Doncs busquem una progressió més ràpida. Que alguna mesura facilita la tasca a l’empresari sense perjudicar el global? Doncs, aplica-la encara que no sigui idea teva.

Comença a ser hora de deixar de comportar-se com nens aviciats, deixar d’esperar el reconeixement per tot allò que es fa, deixar de banda aquest intent caduc i estúpid de voler fer creure que Lampedusa encara cueja i mirar de treballar més i millor.

De forma callada, discreta, efectiva i eficient, pel bé de tots i no només per protegir els fràgils egos i ulls de poll de la classe política que ens ha tocat en sort aquesta legislatura.

No n'hi ha prou en mancomunar

Ple de neu a les pistes i mira, una cosa menys que ens ha d’amoinar d’aquí a final de temporada. El més important, ja està cobert. Ara només cal que vinguin els esquiadors, que en gaudeixin, que ho expliquin i que tornin, si pot ser acompanyats d’amics i familiars per repetir l’experiència.
Un engranatge perfecte, ben greixat que malaurament encara xerrica malgrat les bones intencions de molts empresaris i institucions.

Al marge de la crisi conjuntural - d’aquesta poca cosa més en podem dir i res més no en podem fer- el cert és que hi ha un munt de gent que passeja pels carrers, que puja a esquiar i que gaudeix dels serveis i atractius d’unes valls que s’entesten en promocionar-se cadascuna per la seva banda.

Tots diem d’anar a la una, però al final sempre és un campi qui pugui. Només cal veure la nova iniciativa conjunta entre Encamp i Canillo -mancomunada, això sí-. On es constata de nou, una vegada més, la manca d’una visió global de país com a marca a vendre a l’exterior.

Comença a ser hora de deixar aquesta visió tant estreta de banda. està molt bé mancomunar, però no ens podem quedar aquí, quan el que cal és una visió de país.

Cal superar les velles barreres dels usos i costums, si no és que tenim intenció de continuar com fins ara, esperant que la gent entri a la botiga, sense fer res a canvi, i queixant-nos que Andorra ja no és com abans.

Què hi farem, suposo que Ningú és perfecte.

Terra de Sumol

Portugal és una d’aquelles assignatures pendents d’Andorra. Encara que per a molts ni tan sols entri en l’itinerari curricular. Potser és aquest el problema, que durant molts anys els portuguesos no eren més que mà d’obra barata, prescindible i segregada de l’andorranitat més rància i nostrada.

Amb el temps, però, molts d’aquests portuguesos s’han integrat al país, parlen català, tenen la seva empresa i voten en els comicis. Per tant, són tant andorrans com aquells a qui tant els pesa haver deixat obertes les portes de la nacionalització.

Molts però, viuen en petites comunitats tancades i fan poble a ciutats com Encamp, on les francesinhas, els bolos d’arròs o les janeires ja formen part del paisatge quotidià.

A l’autobús escoltes joves que conjuguen sense problema el català, el castellà, el francès i el portuguès, i a molts establiments comercials ja és llengua franca.

Mentre la realitat s’entesta en dir-nos que això és casa seva i que no ho és més perquè no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, el govern desautoritza la publicació del LusoJornal, mentre que estén la catifa vermella per rebre el president dels portuguesos.

Una d’aquelles contradiccions tant nostres.

PUNTS DE RECOLLIDA

A partir de demà dimarts 2 de març el punt de recolllida de signatures

ubicat al Comú d'Encamp es desplaça fins

el Complex Esportiu i Sòciocultural d'Encamp

amb la voluntat de facilitar la recollida de signatures entre els ciutadans de la parròquia.

Moltes gràcies.