Amics

Sovint no en fem prou cas dels amics.

Donem per fet que són allà, com sempre hi han estat.

Fent-nos costat, omplint de rialles els mals moments, de presència els bons.

Compartint estones més o menys llargues, però sempre intenses.

Fluint amb els silencis quan les paraules sobren.

I t’adones, un dia, sense venir a tomb, de com és d’important tenir bons amics. Bones amigues.

Quan era petita, era amiga de gairebé totes les companyes de classe. Fins i tot eren amics els germans i els companys de les altres classes. Les amistats i enemistats es teixien i desteixien amb més rapidesa que la vànova de Penèlop i els sentiments, volubles i intensos, canviaven d’un dia per l’altre: ara t’estic amiga, ara ja no t’estic amiga. I l’endemà recomençava el joc, una vegada més.

Amb el pas del temps, el món ens defineix i ens fa veure qui hi és i qui és amic. Amic de debó.

Malgrat les diferències d’edat, ideològiques, malgrat que la vida ens condueix sovint per camins que mai vam imaginar en els nostres jocs. Malgrat tot, allà hi són.

I per molts anys. A diferència dels polítics, solem tenir més bons amics del que mereixem.

Què ja ho diuen, Ningú és perfecte.

Sang de fang

El mes vinent el col•lectiu homosexual a Andorra podrà tornar a donar sang al país, gràcies a un acord signat entre el SASS, el banc de sang i teixits de Catalunya i la Creu Roja Andorrana.

Amb aquesta iniciativa es fa un pas endavant per eradicar la discriminació que patia el col•lectiu homosexual al país, però no es resol el problema de fons.

I és que encara hi ha qui pensa que l’orientació sexual és un factor de risc, quan el que cal prevenir i controlar són les conductes de risc.

Encara avui, malauradament hi ha qui pensa que el perill està en si tens relacions amb homes o dones, quan el que compta i el que ens importa a tots en prevenció de malalties de transmissió sexual és si aquestes relacions sexuals es mantenen amb prou garanties de respecte i prevenció.

Pots ser homosexual i verge. Pots ser heterosexual, casat, promiscu i prou eixelebrat com per no usar cap mena de protecció. I jo tinc molt clar quina de les dues sangs suposa un risc per a la meva salut.

Afortunadament el govern actual ha posat una primera pedra per poder corregir una situació, que si bé no va ser provocada per Andorra, des d’Andorra tampoc s’havia fet res fins ara per evitar-la ni corregir-la.

Vells tabús, desinformació i la comoditat del mínim esforç. Com l’avortament. Si les dones poden avortar fora d’amagatoris, quin problema hi ha si no ho poden fer a Andorra?

Hipocresia nacional, una vegada més. Que ja ho diuen, ningú és perfecte.

A las penas, puñalás

Encarem la recta final del mes de gener...bé, ja sé que encara tot just som a la meitat de la costa, però vist que el bon propòsit d’aquest any és el de ser proactius, mirarem de pensar que el pitjor ja ha quedat enrere i que ni tan sols el gener més llarg és etern.

I amb aquest actitud mirarem d’entendre el món que ens envolta. I en comptes de parar compte de les calories i el colesterol de l’escudella popular, ens fixarem en què ha estat un àpat que ens hem pogut estalviar i que hem pogut compartir amb la gent del poble.

I d’aquests quilos guanyats durant les festes, en direm reserves pel que pugui passar.

I de la manca de feina en direm, oportunitat de reinventar-nos, i de l’excés de feina, en direm moment de créixer.

I a la crisi li respondrem amb imaginació, i als fums els respondrem amb esperança.

Tot consisteix en intentar veure la cara positiva del que ens aporten alguns dels que a primer cop d’ull ens semblen inconvenients.

Així, de la manca d’entesa dins els partits, en direm pluralitat, a l’excès de confiança en direm entusiasme.

I a les amenaces de moció de censura en direm sentit de l’humor, encara que no facin gràcia, que ja ho diuen que Ningú és perfecte.

Aquí no se fía

Al final tot es resumeix en manca de confiança i en manca de garanties.

Com en un joc d’estratègia, uns i altres miren de mesurar l’adversari, l’abast de les seves accions, l’opacitat dels seus gestos.

Estudiant les mitges paraules, les mitges rialles, el soto voce dels silencis sobreentesos.

I pel camí queda la resta, el que realment importa.

Amb el temps sembla que tots plegats hem oblidat que els polítics són allà per millorar les coses, no per empitjorar-les.

Tenim un col•lapse de por a la batllia, persones que van a treballar amb l’ai al cor pensant que qualsevol dia hauran de buscar feina sota les pedres si perden la que tenen, proveïdors que no paguen perquè no els han pagat els seus clients. Mercaderies que no arriben perquè hi ha comptes pendents, clients que no compren perquè la mercaderia no ha arribat.

Els turistes inunden els carrers, els hotels són plens i les pistes amb neu. Però malgrat que tot això ajuda, no és ni de bon tros l’única solució als nostres problemes.

No confiem en la classe política perquè hores d’ara no ha estat capaç de donar-nos garanties. Fet i fet, van prometre un grapat de coses que no han sabut complir. Ni els que van guanyar, ni els que no els han deixat manar.

Que ja ho diuen, ningú és perfecte.

D'avui no passa

Avui sí. Ja no hi ha excuses. Ja no ens queden polvorons damunt el trinxant, ni bombons amagats al calaix.

Ens hem desfet del darrer llagostí, hem escurat la safata de torrons i ja hem reciclat el capó en croquetes de vestir.

Avui, deu de gener, comença el règim. El compte enrere per poder posar-nos a to després dels excessos del Nadal. Aquell dia en què direm adéu- si més no per unes setmanes- als fregits, als ressopós, als aperitius de calamars a la romana i vermut, a les torradetes amb foie, als sopars de germanor de les darreres setmanes i al pica pica de la cuina al menjador que ara agafo una oliveta, que ara un tallet de donja o un cacauet fregidet amb mel.

Fora de la vista. Fora de casa, i si pot ser fora també del pensament.

A partir d’avui, només comprarem lactis descremats, força fruita i verdura, carn magra i peix blau- per allò dels omega 3- i arròs integral.

I farem brous depuratius, i deixarem el pa a la lleixa amb resignació, i passarem a la nit amb una verdureta i una truiteta a la francesa i si hem fet bondat iogurt i infusió.

Amb el cap ben alt, la panxa queixosa i la mirada posada en aquell biquini que ha decidit no sortir del calaix fins que prometem no rebentar-li les costures.

Així és la vida. Quinze dies engrapant com porcs mal farts, per avui, posar-nos a dieta monacal per compensar els excessos.

Tant fàcil que seria menjar bé tot l’any? O no? Jo ara mateix ja tinc una gana...ja se sap, ningú és perfecte.