21 de gener 2011

Amics

Sovint no en fem prou cas dels amics.

Donem per fet que són allà, com sempre hi han estat.

Fent-nos costat, omplint de rialles els mals moments, de presència els bons.

Compartint estones més o menys llargues, però sempre intenses.

Fluint amb els silencis quan les paraules sobren.

I t’adones, un dia, sense venir a tomb, de com és d’important tenir bons amics. Bones amigues.

Quan era petita, era amiga de gairebé totes les companyes de classe. Fins i tot eren amics els germans i els companys de les altres classes. Les amistats i enemistats es teixien i desteixien amb més rapidesa que la vànova de Penèlop i els sentiments, volubles i intensos, canviaven d’un dia per l’altre: ara t’estic amiga, ara ja no t’estic amiga. I l’endemà recomençava el joc, una vegada més.

Amb el pas del temps, el món ens defineix i ens fa veure qui hi és i qui és amic. Amic de debó.

Malgrat les diferències d’edat, ideològiques, malgrat que la vida ens condueix sovint per camins que mai vam imaginar en els nostres jocs. Malgrat tot, allà hi són.

I per molts anys. A diferència dels polítics, solem tenir més bons amics del que mereixem.

Què ja ho diuen, Ningú és perfecte.

2 comentaris:

Buk ha dit...

Tens tota la raó. Donem per suposades moltes coses, una d'elles l'amistat, i és ben cert que els amics s'han de cuidar, fins i tot mimar, perquè qui té un amic no és que tingui un tresor, és que té tota una mina d'or.

Iago Andreu ha dit...

"Després de tant d'amor, vet aquí la solitud tota nua a l'arribada del capvespre. No em pesa ni l'enyor ni el pas del temps, em dol el buit i la mancança d'un amic que en silenci em faci companyia" escrivia Ibn Hazm de Còrdova a 'El collar de la Coloma: tractat sobre l'amor i els amants'

Arxiu del blog