Dónde va la gente

Veig les fotografies del congrés fundacional de DA i em meravella -una vegada més- la capacitat de l’ésser humà de voler estar sempre allà on més li convé i no allà on més falta fa.

Imatges de cadires plenes que contrasten amb els trenta i pocs assistents al funeral interruptus del PLA, o amb les festes agòniques dels perdedors de les passades eleccions.

A ningú li agrada conviure amb cares llargues, retrets i sobretot, posats a triar, sempre és millor estar prop d’aquell que – donat el cas- et pot fer un cop de mà.

Però el contrast entre aquestes dues imatges i el degoteig constant de baixes en el PS i en el PLA fan preveure que d’aquí a poc tots tinguem un deix taronja en cadascuna de les nostres accions.

Un deix, que mira, si ha de servir per crear consciència de grup i fer pinya ja m’està bé, però que si- intueixo- ha de voler dir que hem de perdre la capacitat crítica a risc de ser considerats poc patriotes, doncs què vols que et digui.

Continuo pensant que hi ha milers de colors tant bonics, o més.

És clar que si dius això segur que més d’un es pensarà que ens hem tornat daltònics. Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.