07 d’octubre 2011

Eire

Ahir el verd omplia les places de la capital. Eren l’avançada irlandesa, els aficionats de l’equip que avui juga contra la selecció nacional la tranquil·litat de classificar-se per l’Europeu.

En teoria, no més de 300 persones, el nombre d’entrades disponibles per l’afició rival, però en realitat, un grapat més de seguidors que van rere el seu equip vagi on vagi.

Jugar a Andorra, tenir un estadi en condicions torna a ser un tema recurrent a casa nostra. Quan es veu la gent omplint els carrers i aprofitant esdeveniments com aquests, una s’adona de com és d’important saber veure què vol la gent i oferir-los-hi.

De la mateixa manera que vàrem saber veure que la gent es delia pels casio digitals als vuitanta, ara cal redirigir la nostra oferta i posar sobre la taula esdeveniments que estan fent d’Andorra una nova meca pel món de l’esport. O que ho podrien fer.

Començant pels campionats de BTT a Vallnord, per la celebració de curses extremes com l’ultra trail, l’organització d’etapes del tour o la disputa de partits com el que aquesta nit enfronta Andorra i Irlanda.

Cal trobar una bona solució per l’estadi nacional. Una solució que sigui satisfactòria per la FIFA, però primer i sobretot, que sigui bona pel futbol i pel rugbi d’aquest país.

Tenim alçada, aire net i instal·lacions esportives subutilitzades. Tenim seguretat ciutadana, espais naturals reconeguts per la UNESCO- encara que no els fem gaire cas- i una infrastructura hotelera i de restauració capaç de donar-hi resposta.

En un moment en què l’esport, la salut i el culte al cos compten cada dia amb més seguidors, potser que ens posem a treballar abans no ens tornin a passar la mà per la cara i fem tard.

No seria la primera vegada que ens treuen el caramel per no haver-li fet prou cas. Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

2 comentaris:

Bernat ha dit...

Aquí conflueixen com a mínim tres mons, el de l'esport, el sector turístic i la política. El mon de l'esport i la politica tenen unes grans semblances, amb els seus jocs de poder, els egos, la passió, la noblesa de l'esforç i l'esperit de sacrifici, però també el joc brut, les trampes i els ressentiments que mai s'obliden.
Es barregen l'administració, amb els seus treballadors mes implicats però també els "trepes" i "apalancats", amb el sector privat, però també amb l'especial mon associatiu de l'esport, on el treball desinteressat dels benèvols es barreja amb professionals, tot plegat amb una dosi variable d'un certa ambició "pseudo-política ".
Jo també crec que aquí hi ha una gran oportunitat pel país, l'esport pot aportar moltíssim al nostre país, però caldria fer una anàlisi desapassionada, despolititzada, objectiva sense prejudicis del tema, res de nou, el mateix que cal per la situació del país en general.

Ningú és Perfecte ha dit...

Que difícil, i que necessari.
Completament d'acord amb tu, Bernat.

Arxiu del blog