Un botó

Perquè sempre parlem bé dels morts?

Perquè ens sap greu no haver estat a temps en vida de dir-los que els estimàvem?

Perquè ja no hi ha motiu per a les rivalitats, per les enveges, per la desconfiança?

Perquè hi ha alguna cosa dins nostre que ens fa creure que potser ens poden sentir, ara que ja no els podem veure?

Steve Jobs moria la setmana passada després d’una llarga malaltia i qui sens dubte ha estat un gran empresari i fins tot un visionari en el seu àmbit, es convertia gràcies al twitter i a la multiplicació dels ecos 2.0 en gairebé un ésser mitològic sense qui encara aniríem trucant des de centraletes amb ganxos.

Mai tant. La mort amplifica els nostres vicis i defectes i la xarxa multiplica la difusió de tot allò que es diu, de tot allò que es comenta i que – en realitat- només afecta una part molt petita del nostre món, per no parlar del planeta.

Malgrat això, malgrat la desproporció de tot allò que Jobs va arribar a fer i idear per canviar la nostra manera de consumir la tecnologia, malgrat les veus que avui el fan diferent i innovador hi ha una frase que mereix que la guardem. Que hi donem voltes. Que hi reflexionem de tant en tant.

Fet i fet, estic convençuda ha estat el punt de partida d’una vida que tots somniem d’una manera o una altra, i és : pensa diferent.

Atreveix—te a pensar diferent. Ell ho va fer i avui els mòbils només tenen un botó.

Els bons, és clar, Però és que ja ho diuen, ningú és perfecte.