Malos tiempos para la lírica

No és art, és estimulació. Són paraules del cineasta Andrei Kontxalovski. Paraules que ahir llegia al Periòdico de Catalunya i que fan referència a l’univers Disney, imatges ben engreixades que retraten realitats imaginàries per fer girar el negoci del cinema.

Kontxalovski diu que si alguna cosa bona té la crisi és que quan menys diners tenim, de més llibertat disposem.

No sé si serà cert. Fet i fet em costa pensar amb claredat a aquestes alçades de la campanya electoral. Massa ítems, massa tuits, massa eslògans estimuladors sense contingut real.

Sento propostes buides d’una i altra banda. Autobusos que es posaran en marxa, o no, plans que tindran resultat o no, flors al vent. Sense diners, hi ha més llibertat però només si hi ha prou idees, i d’això no anem sobrats.

Potser el problema de fons és precisament aquest: que no hi ha art, sinó tan sols estimulació. I justeta. La mínima per fer-nos creure que dipositant un paperet dins l’urna en tenim prou perquè funcioni una màquina greixada pels usos i costums.

Potser sí. Ves a saber. Al cap i a la fi, tothom sap que els artistes es moren de gana i que els grans estimuladors posen el solfa tot allò que els envolta.

Corren mals temps per la lírica.

No me beses en los labios

Què té de dolent que dues persones es facin un petó?

Doncs si hem de fer cas a la darrera campanya de publicitat de Benetton i a la furibunda reacció del Vaticà, molt.

Perquè a la Santa Seu no els ha fet gens de gràcia que es manipulés la imatge del Papa i la d’un Imam, fent creure a l’espectador que tots dos es feien un petó als llavis com a mostra- diuen els de Benetton, que són molt llestos- de bona voluntat i amor entre els pobles, credos i races.

De fet Benetton sempre ha apostat per la multiculturalitat en les seves campanyes. La diferència és que d’un temps ençà no és suficient fer fotos de grup a un xinès, un rosset i un mulato amb jerseis virolats per transmetre aquesta idea d’avantguarda trencadora que la firma italiana vol donar a les seves accions publicitàries.

Benetton no és aliè a l’escàndol: fa uns anys va retratar un moribund de SIDA al seu llit de mort, anorèxiques, imatges de guerra...cada cop més la nostra retina es fa resistent a la sorpresa i cal anar sempre una mica més enllà per copsar la nostra atenció.

Què té de dolent que dues persones es facin un petó?

Res. Ni tan sols ho té el fet que els retratats puguin ser polítics de renom o caps visibles d’alguna església. Tot i que no estaria de més tenir permís de l’interessat ficats a manipular la teva imatge.

L’església sembla que ha pressionat molt perquè Benetton modifiqui la campanya i canviï el petó amb l’imam per un petó amb un nen, amb l’argument que resulta més creïble.

Tant creïble que fa por.

Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Divendres

Arribem al final de la setmana amb un grapat de temes sobre la taula. Una setmana que ens ha ensenyat el principi del final de Berlusconi, però també com s’estreny el setge de la crisi cap a les nostres fronteres.

A l’espera que un nou pla Marshall ens rescati de l’abisme, el cert és que van caient al nostre voltant tots aquells governs que han estat abocats els darrers anys a la cobdícia dels seus governants, i a la lassitud de els seves ciutadanies

Grècia, Portugal, Itàlia...Espanya, possiblement serà la propera, mentre França i Alemanya es mantenen com a pals de paller d’una situació que ni tan sols la Merkel preveu que es pugui solucionar a curt termini.

Contenció. Fer més per menys. Recuperar els valors tradicionals del treball i l’estalvi.

Estem abocats a tornar a la post-guerra. Li donarem la volta als abrics i escurarem bé els plats amb pa negre.

Les perspectives no són gaire esperançadores, però ens acabarem sortint, com ho van fer els padrins: reinventant-nos, les vegades que calgui per tornar a mirar el futur amb optimisme.

Mentrestant, avui, com fa seixanta anys, els que belluguen els diners continuen remenant les cireres. Abans amb l’estraperlo, avui, dins la banca.

Que la crisi és crisi per tots, però no la mateixa per tothom.

Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Men in black

El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, posarà el seu càrrec a disposició del president de la República d'Itàlia, Giorgio Napolitano, tan bon punt s'aprovin les primeres reformes econòmiques exigides per la Unió Europea. Gairebé instantàniament la Borsa de Milà puja un 2,4%, cosa que ha estat interpretada com un suport dels mercats a la dimissió de l'Executiu que semblava resistent a qualsevol velina.

Paral·lelament Isabel Pantoja anuncia a través de les pàgines d’una revista de paper gruixut que serà àvia l’any que ve.

A Sarkozy i Obama els enganxen despotricant de Netanyaju.

A Andorra els treballadors de la tele s’assabenten que el seu lloc de feina està a l’aire gràcies als diaris i més enllà, ens fem ressó que Piqué i Shakira ja tenen la seva pròpia figura del caganer pel pessebre d’aquest any.

Potser tot plegat és culpa del "2005 YU55", l'asteroide que havia de passar molt a prop de la Terra, i que ho ha fet finalment a prop de la mitjanit, una hora abans del que s'havia previst.

Tot i això, la Casa Blanca insisteix des del seu web que "no hi ha evidències" que existeixi vida fora del nostre planeta, ni que una "presència extraterrestre" hagi contactat amb "algun membre de la raça humana".

Francament, a vegades costa de creure.