Malos tiempos para la lírica

No és art, és estimulació. Són paraules del cineasta Andrei Kontxalovski. Paraules que ahir llegia al Periòdico de Catalunya i que fan referència a l’univers Disney, imatges ben engreixades que retraten realitats imaginàries per fer girar el negoci del cinema.

Kontxalovski diu que si alguna cosa bona té la crisi és que quan menys diners tenim, de més llibertat disposem.

No sé si serà cert. Fet i fet em costa pensar amb claredat a aquestes alçades de la campanya electoral. Massa ítems, massa tuits, massa eslògans estimuladors sense contingut real.

Sento propostes buides d’una i altra banda. Autobusos que es posaran en marxa, o no, plans que tindran resultat o no, flors al vent. Sense diners, hi ha més llibertat però només si hi ha prou idees, i d’això no anem sobrats.

Potser el problema de fons és precisament aquest: que no hi ha art, sinó tan sols estimulació. I justeta. La mínima per fer-nos creure que dipositant un paperet dins l’urna en tenim prou perquè funcioni una màquina greixada pels usos i costums.

Potser sí. Ves a saber. Al cap i a la fi, tothom sap que els artistes es moren de gana i que els grans estimuladors posen el solfa tot allò que els envolta.

Corren mals temps per la lírica.