Els impostos s’acosten amenaçadors. Com els gals, ens
els mirem de cua d’ull esperant encongits el moment que el cel decideixi caure
sobre els nostres caps.
La corrua de sigles canviants, tants per cents i
indicadors fan que els més posats s’atabalin i els més despreocupats basculin
entre l’horror de la incertesa i la felicitat aquosa de la ignorància.
La provisionalitat, els canvis profunds, el marc que
es va dissenyant i redefinint progressivament fa que sobretot pels petites i
micro empreses vegin el seu -prou incert- futur amb pessimisme.
I si això li
sumem els 400 euros que han de pagar els autònoms o sí o sí fa que moltes
persones es plantegin tancar l’empresa i esperar temps millors, o com a mínim
més clars.
En tot plegat, falta informació. Algunes entitats, de
la mà de les institucions, comencen a fer campanyes de difusió, però no sempre
arriben a tot arreu. Ni són prou entenedores.
La manca de facilitat de molts dels nous tràmits
faran que hi hagi frau més per ignorància que per mala fe. Més per insolvència
que per trapelleria. Sense oblidar que trapelles n’hi continuarà havent.
Sempre he cregut en un marc fiscal equitatiu i
proporcional. És necessari i just. Però cal que aquest marc fiscal sigui
efectiu, i assumible.
Per l’empresari, pel treballador i per tot aquell que
s’està al país. En funció de la seva renda, del seu patrimoni, dels seus
ingressos i de les seves necessitats.
A poc a poc anem estrenyent el cercle. I això està
bé. Només cal que el cercle no el tinguem al coll.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada