Escola Andorrana

Trenta anys de l’escola andorrana. Recordo quan va començar. Com una dèria compartida que semblava que no pogués ser. Els pares en parlaven amb una certa prevenció ja que ningú sabia com sortiria aquell experiment.

Tot just una quarantena curta d’alumnes van començar en la primera promoció que anava creixent en cada etapa, ampliant cursos a mesura que els nens i nenes s’anaven fent grans.

Modificant continguts, buscant convalidacions, creixent en un model que vol ser integrador i que vol reunir en un de sol el millor de tots els sistemes educatius.

Tot plegat, i la seva proximitat a cada parròquia ha fet que avui sigui l’opció majoritària pels alumnes del país. Un de cada dos estudiants, va a l’escola andorrana.

Avui, els tres sistemes d’ensenyament conviuen amb harmonia, tot i que trobo a faltar més interrelació, més activitats compartides més enllà de fets puntuals com les Olimpíades o el Consell dels Joves.

Un bon alumne serà un bon alumne en qualsevol sistema. I al cap i a la fi a tots ens han marcat- en general- més els mestres que no pas les institucions. Tot i això, també és ben cert que si els mestres estan ben atesos i el centre funciona, el docent es pot dedicar amb tranquil·litat i amb plenitud a l’alumne, i tot plegat repercuteix en la qualitat de l’ensenyament.

Un ensenyament que ha de ser una tasca d’equip entre escoles, formadors, pares i institucions, perquè al final del que estem parlant és de construir el futur. I en això no s’hi va a badar.

Hi ha feines que no es poden despistar ni a l’hora del pati.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.