De drets i deures

M’agradaria que els drets dels treballadors públics i privats s’equiparessin. Durant molt de temps, i per diferents motius, uns i altres sembla que haguem viscut realitats paral·leles.

Baixes al cent per cent, jubilacions per sobre del sou mínim, seguretat laboral i caps de setmana festius. Són alguns dels retrets al cos funcionarial que es feien des de l’empresa privada, on es treballa sempre que hi ha feina, on la seguretat laboral depèn de massa factors incerts, on no comences a cobrar la baixa fins tres dies després i a un seixanta per cent del sou, i on les jubilacions no sempre són dignes.

Parlo d’una àmplia majoria de treballadors, però no de tots, òbviament. Tant en el sector privat com en el públic hi ha qui s’escapa per dalt i per baix de les generalitzacions.

Avui, però, després de tant de temps de reivindicar un acostament entre les condicions laborals d’uns i altres sembla que al final les pregàries de tanta gent – jo inclosa- han estat escoltades. Tot i que no en el sentit que ens hagués agradat.

No es tractava que des del sector públic veiessin retrocedir les seves garanties laborals i els seus avantatges, sinó de millorar les del sector privat.

Al marge que calia reformular del sistema i racionalitzar la despesa, estem veient com en nom de la crisi -que tot ho pot- molts dels drets adquirits pels funcionaris s’escolen per l’aigüera.

Un retrocés que al capdavall ens perjudica a tots.

Caldrà veure de quina manera el Govern Martí troba la quadratura del cercle. Ja no tant per deixar de fer retallades- que són inevitables en molts casos- sinó per com evita arbitrarietats i estafes a tots aquells que han posat diners del seu sou per aconseguir una tranquil·litat que no existeix.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.